‘My heart belongs to daddy’
Que a una reunió sobre el futur de Grenlàndia no fos convidat cap representant de Dinamarca o de Grenlàndia mateix resulta si més no anòmal. Que l’encarregat de sostenir la seva posició fos el secretari general d’una aliança militar ho fa tot més preocupant, perquè situa l’assumpte en el territori de Mart, el déu de la guerra. Sabrem algun dia com es va desenvolupar la trobada al Fòrum de Davos entre Donald Trump i Mark Rutte, una de les parelles de ball més lamentables de la política internacional?
No m’estranyaria que, com ja ha passat altres vegades, acabés sent Trump mateix el responsable de la filtració, sobretot si Rutte, com és propi d’ell, s’hi va mirar per batre els seus rècords personals de servilisme i adulació. Les apel·lacions de Rutte a Trump dient-li ni més ni menys que daddy ja són un clàssic del nostre segle i el col·loquen a l’altura de la Marilyn Monroe que a la pel·lícula El multimilionari cantava My heart belongs to daddy. Sí, també el cor de Rutte pertany a daddy. Que tendre!
Del neerlandès Mark Rutte, fort amb els febles i feble amb els forts, sabem que als del sud d’Europa ens menysprea per morenos, baixets i dropos. La seva idea de la solidaritat entre els països de la UE va quedar clara així que va arribar a la presidència del govern, en ple debat sobre els eurobons: vosaltres, grecs, italians i espanyols, que ho esteu passant tan malament amb la crisi, no ens demaneu diners si abans no renuncieu al vostre Estat de benestar! Perquè no quedessin dubtes sobre la seva posició, en certa ocasió en què un treballador d’una planta de residus li va cridar: “No donis diners a espanyols i italians!”, Rutte, aixecant el polze, no va dubtar a respondre amb un rialler: “No, no!”.
Així és Rutte i així sembla que són les persones de les quals s’envolta. Un dels seus ministres de Finances, mai desautoritzat per Rutte, no es va estar de declarar, referint-se per descomptat a Espanya: “No et pots gastar els diners en copes i dones i després demanar ajuda”. Això va ser el 2017. Al cap d’un temps, en els últims dos anys de la presidència de Rutte, quan el PIB dels Països Baixos tot just si creixia unes miserables dècimes anuals mentre el d’Espanya passava del tres per cent, Pedro Sánchez podria haver-se donat el gust de replicar: “No us amoïneu, amics neerlandesos, que jo us donaré diners perquè agafeu un bon cec de marihuana als coffee shops i us poseu fins al cul de cervesa”.
Mark Rutte posa espelmes a Déu i al diable, pacta amb qui calgui per tal d’aferrar-se al poder
Però no ens fem mala sang. Si Rutte ens menysprea, no és perquè siguem espanyols o italians. Rutte ens menysprea perquè no som holandesos de soca-rel, com ell, la qual cosa el porta a menysprear sobretot els holandesos que ho són només a mitges. Per exemple, les desenes de milers d’holandesos d’origen turc, marroquí, surinamès, etcètera, als quals va reclamar la devolució d’uns ajuts socials que no es reclamava a les famílies holandeses de tota la vida, com la seva. Això té un nom, i aquest nom és xenofòbia.
En la història dels Països Baixos, cap primer ministre no ha durat tant com ell: catorze anys. Catorze anys de victòries electorals sempre ajustades, de posar espelmes a Déu i al diable, de pactar amb qui calgués per tal d’aferrar-se al poder, incloent-hi, sens dubte, la ultradreta de Geert Wilders. Rutte és com els ximpanzés, que no deixen anar una branca fins que s’han agafat a una altra. Des que, el 2024, va deixar de manar a Holanda fins que va començar a manar a l’OTAN només van passar tres mesos.
El nomenament del secretari general de l’OTAN es decideix per acord unànime de tots els membres, cosa que vol dir que cap dels trenta-dos governs dels països membres, incloent-hi per tant el de Pedro Sánchez, no es va oposar fa un any i mig a la designació de Rutte. Què deu passar pel cap de Sánchez cada cop que aquest, fent-li els cors a Trump, el renya en públic per no augmentar la despesa militar? Si hi hagués màquines del temps, estic segur que Sánchez en llogaria una per tornar al 2024 i vetar per sempre Rutte, l’escolà del daddy, el seu gosset faldiller, capaç de passar-se al bàndol dels antieuropeus per continuar mereixent les seves carantoines i afalacs.