Figaredo, els dimarts i els dimecres
Tots tenim algun plaer culpable. El meu és el diputat de Vox al Parlament espanyol José María Figaredo. El segueixo amb la mateixa atenció amb què antigament seguia el meu autor o banda favorita. Figaredo no em falla. Sempre dona l’hora. No evita mai una bona oportunitat d’equivocar-se, fer el ridícul, escapar-se per la gatera i enganxar-se la cua. Però, com Jessica Rabbit, ell no és dolent, sinó que el van dibuixar així.
Té cara de nen antic, d’aquelles criatures que ja no es fan. Llueix patilles per poder sortir després de cerveses per Malasaña i unes ulleres que sembla que les ha agafat per error a Espronceda, abans de deixar-lo prenent uns vins a la Venta del Gato, allà pel 1836. De fet, quan entra al Congrés sembla que ho faci des d’una porta del Ministeri del Temps i, que, amb presses, ha de tornar al segle XIX a batre’s en duel amb un espadatxí infal·lible que sap que el matarà aquella mateixa matinada, però què hi pot fer si ell és valent i espanyol?
El diputat de Vox no evita mai una bona oportunitat d’equivocar-se
És de Vox, ho sé, però segur que el van reclutar d’una estudiantina universitària, aquella nit en què va substituir el guenyo del llaüt. Economista i nebot de Rodrigo Rato. Quan el meu diputat favorit puja a l’estrada sempre passen coses. Li donen malament les dades o les diu pitjor. S’equivoca, entra en paradoxes, els números li ballen, Barretaire Boig, Joana d’Arc. El renya tothom, però sol ser amb condescendència. Mirin com ho fa la vicepresidenta Montero per uns números que més que quotes d’autònoms semblen les transaminases de Kanye West, o la presidenta Armengol, quan Figaredo va baixar una mica enrabiat el micro després d’una de les seves intervencions fent-se l’enfadat.
Però fins i tot ell es pot superar. Murri i ordidor de plans marca Acme, va demanar el vot no presencial per paternitat –un mini Figaredo ja em sembla un somni– i alhora era en un míting del seu partit. Coses de la ubiqüitat. Assaltat pels periodistes sobre aquella conducta inapropiada, Figaredo es va envalentir i va anar contra Shakespeare directament: “On era jo dimarts? On era jo dimecres?”, per rematar amb una defensa de la indústria espanyola i desapareixent, entre cops de levita, cap on l’esperarien Max Estrella i el Capità Trueno.