Cinc anys sense parlar-se
futurs imperfectes
Es van donar la mà, van creuar un somriure de compromís i Pedro Sánchez es va allunyar de Felipe González pensatiu, aquesta setmana en el Congrés, on van anar per commemorar que la Constitució és la més longeva de la història d’Espanya. Era la primera vegada que es miraven als ulls des que, a l’Ateneo, González digués que si Sánchez es presenta com a candidat el 2027, votarà en blanc. El president ha dit que està encantat de que González “en un futur torni a votar el PSOE”, “però serà en un futur llunyà, perquè em tornaré a presentar”. Li van molestar les seves paraules perquè era una manera de que el PP pugués utilitzar l’expresident en contra seva.
González no va aprofundir a la ferida, però va comentar que se sent insultat per alts càrrecs del seu partit. I va ser àcid amb “aquesta noia que es diu Torró o Torra” (la secretària d’ organització del PSOE), que va comentar que ell va ser el seu referent mentre berenava un entrepà de Nocilla. “Doncs això és el que jo dic: és una noia ben apresa i mal ensenyada”. Els gerros xinesos rasquen, quan un s’hi acosta massa, sobretot els que s’han descantonat amb el temps.
La trobada entre González i Sánchez va ser sense paraules, com en els acudits francesos
González i Sánchez no es van dir res en el Congrés. La seva va ser una trobada sense paraules, com en els vells acudits de la premsa francesa. De fet, fa cinc anys que no es parlen. És veritat que l’expresident no va ser afectuós quan Sánchez va accedir a la secretària general del PSOE. L’acusava d’estar més interessat en el partit que en el país i dubtava que pogués parlar més de mitja hora sobre les seves propostes per a Espanya. El que no comença bé, difícilment acabarà bé, però crec que el moment és prou delicat perquè tots dos siguin capaços de compartir els punts de vista. No es tracta que arribin a cap acord, sinó que l’un i l’altre facin un exercici d’empatia.
Quan al món hi ha més règims autoritaris que democràtics, quan a Espanya l’extrema dreta amenaça d’asseure’s en el Consell de Ministres, un president i un expresident socialista han de poder intercanviar opinions perquè la història no els tingui en compte les seves dissensions. Perquè els qui els han votat no pensin que no es mereixen aquesta mala estona.