Des de la seva actual posició com a president de la Fundació Garrigues, Antonio Garrigues Walker (Madrid, 1934) es preocupa per articular nous drets que aconsegueixin millorar la qualitat democràtica. Però a aquest reconegut jurista, que ha estat testimoni excepcional i protagonista de la història més recent d'aquest país, no li són alienes ni la política, ni la diplomàcia ni l'economia ni la cultura... Per això la seva capacitat d'observació de la realitat és sempre una opinió per seguir.
President d'honor d'un dels més reconeguts despatxos d'advocats d'Espanya, el seu prestigi el precedeix, sens dubte; el seu tarannà conciliador l'acompanya (i a tota hora); la seva vitalitat s'encomana (i de quina manera), i la seva inquietud intel·lectual resulta més que envejable. Per al jurista no existeix la paraula jubilació… ni mental ni física.
L'ésser humà ha d'estar sempre fent alguna cosa i ha de tenir tots els dies un objectiu, per la seva pròpia felicitat
Ara que s'està parlant de reduir la jornada laboral i prolongar l'edat de jubilació, com encaixa declaracions seves com aquesta: “No pensis mai a jubilar-te”?
És que no són qüestions contradictòries. El dret a jubilar-se, és a dir, el dret a no fer res, no existeix. L'ésser humà ha d'estar sempre fent alguna cosa i ha de tenir cada dia un objectiu. Per la seva pròpia felicitat. La idea de connectar la felicitat amb no fer res em sembla que és una espècie d'absurd complet. Tinc molts amics jubilats, en el sentit autèntic de la paraula, i una pregunta que sempre em fan és: “però tu, per què continues?”. “Doncs perquè em diverteixo”, els contesto. Una altra cosa em semblaria que va contra natura; és a dir, un s'aixeca i… Què fa? Res? Com s'aconsegueix això?
Continuem, si li sembla, amb algun tema també d'actualitat. En alguna ocasió també ha dit que, avui dia, el desafiament polític és lluitar contra el populisme. Vista la victòria de Donald Trump a les eleccions dels Estats Units, considera que hem perdut la batalla?
Aquesta batalla no es perd mai i no es guanya mai del tot, perquè el populisme continua tenint una presència i una força especial. Cal lluitar sempre contra el populisme. I a Espanya lluitem, però crec que poc. Hem d'adonar-nos que és una lluita important, perquè té a veure amb la qualitat democràtica. Hi ha països que passen èpoques de bona qualitat i que després entren en la fase dolenta. Espanya és entre els països més acceptables en aquesta matèria. Però no podem deixar de lluitar, perquè la qualitat democràtica sempre és millorable, i no acceptar-ho em sembla, per principi, antidemocràtic.
Cal lluitar sempre contra el populisme. I a Espanya lluitem, però crec que poc
Vostè sempre ha donat suport a una presència més gran de la dona en l'espai públic, però últimament estem veient com creix l'antifeminisme. Què pensa dels qui encoratgen aquest discurs?
Estan completament equivocats, i els que pensen així, segons la meva opinió, són matussers en el sentit intel·lectual de la paraula. Si hi ha alguna cosa amb la qual Espanya pot estar contenta, de moment, és en com ha anat millorant el protagonisme de la dona en la vida espanyola. Tinc 90 anys, i record quin era el protagonisme de la dona fa 30 anys. Les actituds masclistes realment sí que empitjoren la democràcia de manera tremenda, i a Espanya encara hi ha alguns masclistes realment horrorosos.
Però sembla que s'ha fet fins i tot un pas enrere, perquè s'havien aconseguit algunes coses, sí, però ara el discurs va en una altra direcció.
Espero que no, encara que entenc el que em preguntes. Crec que no hi ha un retrocés. Al contrari. Com és lògic, el protagonisme de la dona a Espanya està creixent d'una manera exponencial, espectacular, en comparació fins i tot amb Europa i a tots els terrenys: en el polític, econòmic, cultural i social. I això cal afavorir-ho perquè influeix en la qualitat democràtica de la qual parlàvem.
Les actituds masclistes empitjoren la democràcia de manera tremenda, i a Espanya encara hi ha alguns masclistes realment horrorosos
Antonio Garrigues Walker
Per què hi ha gent que, amb l'edat, es torna ideològicament més conservadora?
Amb l'edat, es perden coses com, entre d'altres, la capacitat física, l'exercici físic... I crec que, en alguna mesura, això té a veure amb l'exercici mental; és a dir, amb la longevitat, es perden facultats. Per exemple, el que trobo jo ara a faltar és la memòria. Tinc pèrdues de memòria realment tremendes. Com deia aquell acudit, quan s'és vell hem après totes les coses, el que no sabem és recordar-les.
Li parlava d'alguns clars exemples de polítics espanyols, sobretot progressistes, encara que entenc que no donarà noms perquè vostè és molt diplomàtic.
Sempre hi haurà de tot, no ens enganyem, i a tots els països. Al món ara estem veient com està guanyant la dreta. Hi ha èpoques en què ocorre així per raons psicològiques, per buscar, encara que sigui estèrilment i sense sentit, més estabilitat o més sostenibilitat. Però a mi el que em preocupa ara és que la dreta està triomfant d'una manera tremenda. Estem veient, per exemple, el cas d'Alemanya, un país que té una tradició democràtica seriosa, i l'extrema dreta està tenint cada vegada un protagonisme més ampli. Encara que, en general, està passant a tots els països. És un fenomen que hem d'estudiar i caldrà analitzar les causes, els perills i les oportunitats.
Lee también
Per cert, en fa ja uns quants anys vostè parlava del dret a la veritat, i fa tot just uns mesos per fi s'ha presentat una nova proposició de llei contra la desinformació.
La complexitat de la vida social, econòmica i cultural fa que sorgeixin nous drets. Un dels temes en els quals estem treballant a la Fundació Garrigues (que presideix) és la creació de nous drets, i el dret a què estem dedicant temps és el dret a no ser enganyat, que m'agradaria vertebrar jurídicament. Vostè no em pot mentir, i si em menteix, hi ha d'haver algun tipus d'acció jurídica o d'acció social contra aquest fenomen. I ens menteixen molt, en tots els sentits. De vegades són només exageracions, però l'exageració, quan arriba a cert nivell, entra absolutament al terreny de la mentida.
I convindria pensar també en alguns drets dirigits a la gent gran per intentar evitar, per exemple, la gerontofobia, l'edatisme…?
La qualitat democràtica és sempre millorable, en tots els sentits, en totes les formes i per a tota mena de persones, joves, grans, dones, homes, discapacitats... Hem d'estar permanentment buscant aquell camí. Ho dic perquè la tendència natural és la mandra democràtica. Cal lluitar contra això. Pensar que Espanya ja és un país absolutament democràtic és un error. Podem millorar la qualitat democràtica en moltíssims aspectes i hi hauria d'haver un observatori en aquell aspecte per sensibilitzar a l'opinió pública sobre aquest tema, especialment a les universitats.
M'agradaria vertebrar el dret a no ser enganyat
Potser fer front a l'edatisme no és només una qüestió de drets, també d'actitud. La societat ha de canviar la mirada que dirigim a la gent gran?
Jo penso que sí. En el sentit que caldria acumular idees sobre el respecte a les persones grans. L'ésser humà no només és cada vegada més longeu, sinó que està millor preparat físicament i per assumir noves responsabilitats.
Com s'ha preparat vostè per a la vellesa?
M'entreté i gaudeixo quan estic pensant en noves idees, nous drets, noves realitats...
Per exemple?
Ara estic investigant una mica el tema de l'univers. Com pot ser acceptable la idea que la terra és l'únic planeta de l'univers on hi ha vida intel·ligent? A les universitats no s'estudia l'univers. És una cosa curiosa, però un surt de la universitat creient que la terra és el planeta més important de l'univers. El dia que es descobreixi que hi ha planetes amb gent tan intel·ligent o molt més intel·ligent que nosaltres ens emportarem un disgust.
Com pot ser acceptable la idea que la terra és l'únic planeta de l'univers on hi ha vida intel·ligent?
Quina és la seva rutina diària?
M'aixeco bastant aviat, faig gimnàstica…
Cada dia?
Cada dia. Cal mantenir el cos en una certa capacitat física. Un no es pot abandonar.
I després del gimnàs?
Vinc aquí al despatx i faig feina tot el dia. No em canso de treballar, m'agrada i em diverteix. Tinc 90 anys, ja no puc estar portant casos, no puc competir amb altres advocats, però puc dedicar-me a la investigació jurídica. Després de la feina solc anar a casa. Tinc una connexió gran amb el món del teatre. Soc molt amic dels grans actors i actrius de teatre. He escrit 50 obres de teatre i penso continuar escrivint-ne més.
Tinc 90 anys, ja no puc estar portant casos, no puc competir amb altres advocats, però puc dedicar-me a la investigació jurídica
I com es continua mantenint la curiositat intel·lectual?
Adonant-te que tot el que és nou té un atractiu especial, és una meravella i, sobretot, totes les cultures tenen un encant especial. A Espanya, per exemple, hi ha un abandonament de les cultures orientals. Mirem molt més, com és lògic, a Europa i a Iberoamèrica que no pas a la cultura americana i, sobretot, a la cultura del Pacífic, l'índia, la japonesa… Conèixer altres cultures et reanima, et vivifica.
Hi ha qui diu que “el racisme es cura viatjant”.
Em sembla una frase formidable. Qui ho va dir?
Crec que Brad Pitt, l'actor. Quin n'és la pròxima destinació que en té al cap?
Em conec el món sencer. He hagut de recórrer el món amb l'excusa de conèixer o buscar més clients.
Lee tambiénCarlos Goicoechea, farmacòleg i investigador: “Això de ‘si a certa edat no et fa mal alguna cosa és que estàs mort’, és una bestiesa”
Sí que volia plantejar-li unes últimes preguntes a tall de consells vitals. Quina és la recepta per afrontar la vida amb entusiasme?
Primer, no permetis que et domini el pessimisme, és una forma de neciesa. És perillosíssim. Hi ha gent que confon ser pessimista amb ser seriós i creuen que guanyen en autoritat quan plantegen un drama a Espanya amb, per exemple, el que està passant a Catalunya, al País Basc… Sembla que gaudeixen amb el pessimisme, amb el dramatisme. Personalment crec que s'equivoquen. És més agradable tenir una visió optimista del futur. A Espanya les coses estan millorant. Com es pot negar això? No ho entenc. No tolero el pessimisme vital ni el pessimisme institucional. Ens cal optimisme i adonar-nos que hem millorat en qualitat democràtica, social, cultural, en convivència. Per què transmetre la idea que Espanya és un país endarrerit?
I el regal més gran que li ha donat la vida?
Abans que res, uns pares formidables. El meu pare va ser, per a mi, un exemple humà meravellós, em va donar una educació ètica formidable. I la meva mare… era americana, la qual cosa em fa ser mitjà americà, quan vaig a Amèrica, sento que soc al meu país. L'herència de la meva mare la valoro perquè a més la barreja de cultures és molt rica. Encara sento l'orfandat de la meva mare. És curiós, perquè tinc ja 90 anys i no és estrany que no tingui ni pare ni mare vius, però, jo no sé per què, els trobo a faltar.
Lee también
Això ja l'hi han preguntat en més d'una ocasió, però què s'aprèn dels fracassos?
No sé per què la gent creu que cal evitar els fracassos, i després passa el que passa. No busquis el fracàs obsessivament, però dona'l per descomptat. Tothom ha fracassat més o menys. Encara que hi ha gent que molt. Hi ha gent que no sé si, fins i tot, els agrada fracassar.
I es penedeix d'alguna cosa?
(Pensa uns segons) Mai penso això, i quan em fan la pregunta em dic a mi mateix que un dia he de posar-me a pensar a fons per a així tenir una resposta intel·ligent a aquesta pregunta. Així que la pròxima vegada que ens trobem…
Què li queda per fer en aquesta vida?
Moltíssim, i si no ho faig és perquè soc mandrós. Un amic em deia: si algú s'adonés del que val un copet afectuós a l'esquena quan un amic té un problema... No utilitzem la nostra capacitat d'ajudar la gent i es pot ajudar de moltes maneres, però sempre des de l'optimisme i la qualitat humana. Espanya és un país de vegades una mica punyetes, com et deia abans. Hi ha gent que per demostrar la seva serietat ha de dramatitzar l'entorn. I això m'irrita tremendament.
No utilitzem la nostra capacitat d'ajudar la gent i es pot ajudar de moltes maneres, però sempre des de l'optimisme i la qualitat humana
Permeti'm que acabi llegint una frase sobre vostè que escrivia Núria Espert en el pròleg del llibre Antonio Garrigues Walker: Testimoni clau de mig segle de la nostra història. Diu així: “Em pregunto com ha resistit la seva part tendra, poètica i humanista en aquesta terra tan àrida i això és el que jo crec que el converteix en algú tan únic, tan carismàtic, gairebé irreal, tan energètic, amb una curiositat tan juvenil, tan refrescant”. Què contesta a la seva pregunta?
Escrivint teatre.
Alguna manera més de resistir en aquesta terra tan àrida?
Posant-hi ganes. Sobretot, no deixant-me portar cap al dramatisme ni pensar: quin horror, que tinc ja 90 anys. Sí, això és veritat. Escriuré una altra obra de teatre que es dirà Volveremos a morir. Tracta sobre tres persones que reneixen i es pregunten: i ara què cal fer? Doncs cal tornar a morir. M'encanta asseure'm davant d'un full en blanc i veure com s'omple. És una meravella. Agafo el meu bloc de paper. Sempre escric amb llapis. M'encanta quan, de sobte, veig que he escrit una pàgina o dues pàgines, o més, quan tinc sort.