El viatger que recorri Turquia aquests dies hi trobarà tanta bellesa com contradiccions. Cal esquivar, ja als aeroports, no només els que venen a trasplantar-se cabells –els estats intermedis del procés són dantescos– sinó els que, ufans, dediquen les seves vacances a sotmetre’s a variades cirurgies estètiques (algunes desafien fins i tot la llei de la gravetat). Una natura privilegiada i una riquíssima cultura atreuen més de 62 milions de turistes a l’any, rècord d’un país en clar progrés econòmic, amb un boom de la construcció en diverses ciutats, i del qual preocupen les tendències del seu govern cap a l’autoritarisme (quan escric aquestes línies ja van onze alcaldes detinguts del partit opositor, entre ells el d’Istanbul).
Com podem no sentir Turquia com una part nostra? D’allà –en els seus actuals límits– són Homer (el mar Egeu continua a Esmirna tan embravit i ple d’històries com el va deixar) o sant Pau (anomenin-lo Saule, de Tars, si prefereixen, el que suposadament va caure del cavall). Allà es van casar Antoni i Cleòpatra, allà va tenir lloc la guerra de Troia (Christopher Nolan els ho explicarà aviat) i una capella indica el lloc exacte on es diu, es comenta, que va raure l’última casa de la Verge Maria, abans que ascendís al cel, la qual cosa, per cert, vam celebrar divendres passat. Atractius d’un país que és un encreuament de cultures –i d’imperis– que es defineix com un Estat laic on més del 90% de la població professa la religió islàmica. Una fe que es viu en general sense fanatisme i fins i tot a les nombroses mesquites les persones dels punts d’informació religiosa dialoguen amb turistes escèptics per argumentar somrients que el vel –el que no tapa la cara– no suposa submissió.
Lee tambiénLa vagina més gran del món
El seu escriptor més internacional, el Nobel Orhan Pamuk, continua al seu pis del barri de Nişantaşı –el mateix on vivia d’estudiant, ara ampliat amb els habitatges del costat i la de la planta superior–. Des de la seva finestra veu l’edifici on negocien discretament Ucraïna i Rússia i està molt preocupat per la quantitat d’amics seus obligats a passar pels tribunals o els calabossos per haver, simplement, discrepat (a ell no han gosat empresonar-lo).
No és només Pamuk. La societat civil –els seus intel·lectuals, periodistes, estudiants, emprenedors– avança en una línia que, sense renegar de la seva història, lluita per inscriure-la en valors de tolerància liberal. Quin gran error de la Unió Europea va ser no admetre els turcs en el seu club. Aquell rebuig radical –encapçalat per la França de Sarkozy– els va empènyer a un camí que aprofundeix el seu dèficit democràtic i la islamització de l’Estat
