El pilot Èric Besora explicava a RAC1 una realitat tan simple com contundent: quan cauen les màscares d’oxigen dins d’un avió, disposem de només 15 o 20 segons abans de perdre la consciència. Per això, deia, primer cal posar-se la màscara un mateix i després ajudar qui vulguis. No és egoisme; és supervivència. Si no pots respirar, no pots ajudar ningú. Aquest principi, tan evident en una emergència aèria, sembla incomprensiblement absent del debat sociopolític i econòmic que envolta Catalunya.
Determinats polítics ens apel·len constantment a la solidaritat entre comunitats autònomes, que curiosament sempre exigeix sacrificis unidireccionals i que sovint ignora si qui ajuda encara té oxigen per continuar fent-ho. Catalunya fa anys que respira amb dificultat: infrafinançament crònic, serveis tensionats, inversions promeses que no arriben i una pressió fiscal que no es tradueix en retorn. I, tot i això, se’ns demana que continuem ajudant sense qüestionar res, com si posar-nos la nostra màscara fos un acte d’insolidaritat.
Jordi Esparza
Barcelona