Avui, 18 de juliol, és l’aniversari del dia en què va començar la guerra fratricida entre espanyols després d’un enfrontament d’idees i de polítiques irreconciliables. L’odi, en qualsevol situació, destrossa la convivència i tomba la democràcia. Buscar bocs expiatoris, difondre falsedats, endurir mitjançant l’insult qualsevol diàleg en fòrums o parlaments, utilitzar les clavegueres de l’ Estat en profit propi esberla qualsevol camí de negociació. Tot govern ha d’assumir les concessions necessàries per no estripar les cartes democràtiques mitjançant un diàleg serè als antípodes de la hipocresia. Un exemple òptim és el del president Adolfo Suárez el 1976 i els sis primers mesos del 1977.
La feina diària a la recerca d’encarrilar els molts conflictes que ens tenallen necessita un govern i una oposició negociadores que respectin el contracte social que estableix la legislació vigent. Per descomptat, els tribunals com les policies han de ser ètics, democràtics i professionals. Tot govern ha d’escoltar els uns i els altres i ha de reduir les injustícies socials de manera responsable amb actes empesos des de la majoria parlamentària obtinguda. Resoldre el problema de l’habitatge, actualitzar els sous baixos dels joves i les mancances educatives.
Administrar correctament els diners públics implica nul·la corrupció per part dels poders públics, una cosa que a la pràctica no hem viscut mai, però almenys s’ha d’exigir la menor corrupció possible i denunciar qualsevol certesa real. La correspondència paraula-món, entre el que es diu i el que es fa, és essencial en qualsevol societat civilitzada no decadent. Honradesa en les actuacions i no només en els discursos és part substancial de la construcció de la convivència. També eleva el prestigi de la democràcia i afavoreix la vida col·lectiva encara que sigui en pau relativa.
En democràcia ningú no ha d’oblidar el fonamental: la majoria té l’obligació de respectar l’existència de qualsevol minoria que no sigui violenta, a més de mantenir el diàleg i els tons més elementals de la bona educació entre els uns i els altres. Els missatges d’odi, la crispació i les convocatòries violentes s’han de tallar de soca-rel.
Cal reduir del tot el soroll, les falsedats i la confusió regnant per no votar mentides
Em sembla inconcebible oblidar que l’anterior enfrontament violent va provocar mig milió de morts, quatre-cents mil exiliats i més de trenta anys de dictadura entre milers de drames en silenci. Cal bussejar amb urgència en què ens està passant i reduir de manera dràstica el soroll, les falsedats i la confusió regnant per no votar mentides que ens puguin conduir a un nou enfrontament tràgic. Els polítics han d’abandonar el llenguatge de la distopia als diferents parlaments, als mitjans i a les xarxes. Un llenguatge que erosioni els fonaments de la convivència pacífica entre les diferents maneres de pensar de la ciutadania ha de ser denunciat de seguida per qualsevol enemic de la violència. La distopia és el contrari a la utopia de Thomas More a la recerca d’una societat amb nivells mínims de crim, violència, corrupció i pobresa.
La frase d’un polític que mou fils, fundacions, capital financer, universitats i mitjans: “Qui pugui fer que faci”, mostra la mena de societat que alguns pretenen imposar en un país on l’educació de valors democràtics ha fallat i ha propiciat una societat acrítica, individualista i desmemoriada que no creu en el comú com la base de tot i difumina la solidaritat.
Lee tambiénConstel·lació de cataclismes
El col·lapse d’un règim constitucional sempre acaba en autoritarisme i dictadura. En poso exemples: el nazisme va arribar al poder a Alemanya el 1933 després d’unes eleccions democràtiques i un procés d’hiperinflació que va fustigar la població. El 1949, el Partit Comunista xinès va proclamar la República Popular després de vèncer el Kuomintang després de la Llarga Marxa de Mao Zedong. Rússia després del final de la caòtica democràcia de Borís Ieltsin està en mans del dictador Vladímir Putin. En l’actualitat, acabem de presenciar com la imatge d’un candidat amb l’orella ensangonada convertida en icona per les xarxes d’ Elon Musk ha aconseguit apagar el Partit Demòcrata i obrir via a un disbarat que pot enfonsar l’economia mundial i arrossegar-nos a l’hecatombe.
Lluitarem per la llibertat o acabarem a la seva gàbia?