L'estiu que acaba aquesta setmana es recordarà com el dels cossos minvants. Serena Williams va aparèixer promocionant un nou medicament del tipus GLP-1 i anunciant que havia perdut 14 quilos. Dwayne Johnson ‘La Roca’ es va presentar al Festival de cinema de Venècia amb el seu nou cos molt més estilitzat, lluny de la seva famosa envergadura treballada durant dècades. Johah Hill el van fotografiar, irreconeixible, després de la seva pèrdua de pes. Les xarxes van destrossar David Bustamante per mostrar un cos més inflat als escenaris al juliol i per al setembre va tornar a deixar-se veure com el públic sembla voler, prim. En realitat, gairebé cada aparició d'una figura pública en una catifa vermella –les hem tingut últimament a Venècia, però també a Toronto i en els premis VMA la setmana passada, on cantants com Ariana Grande i FKA Twigs van mostrar un aspecte d'extrema primesa– es converteix en una nova oportunitat per “debutar” o “estrenar” un cos modificat que sempre, invariablement, ha encongit. Quant més s'ha reduït, més aplaudiments sol congregar.
Ja no es tracta només de les grans pèrdues de pes, com la de Jonah Hill, que es continuen produint. Allà hi ha la cantant Meghan Trainor, que es va fer famosa amb les seves cançons enganxoses reivindicant les seves corbes (“va sobre sobre aquest cul”, deia la tornada del seu primer hit) i ara lluu normativament prima. Ara, celebritats que ja tenien un cos esvelt reapareixen gairebé sempre encara més primes quan encaren una nova ronda de promoció. I la pressió recau sobre els homes gairebé tant com sobre les dones. Des que Pedro Pascal, l'home del moment, va estrenar el seu nou cos, molt més prim i fibrós, al festival de Canes el maig passat, altres actors de primera línia, com Andrew Garfield, han seguit el seu camí.
El consum de medicament del tipus GLP-1 s'ha estandarditzat i al ser una medicació bastant cara, opera un factor d'ostentació de classe social
L'actor dels Estats Units Andrew Garfield, a la catifa vermella del Festival Internacional de Cinema de Venècia
En alguns estaments, el consum de medicaments agonistes del GLP-1, que es van dissenyar com fàrmacs per tractar alguns tipus de diabetis i s'han popularitzat com aprimadors supressors de la gana, s'ha popularitzat de tal manera que ja no es veu com a una cosa que hagi d'amagar-se, al contrari. Ara la pregunta a respondre és per què no el prens. “El seu consum s'ha estandarditzat i al ser una medicació bastant cara en alguns països, opera un factor d'ostentació de classe social”, creu l'activista contra la grassofòbia Magda Piñeyro. Per a Virgie Tovar, també activista i autora de llibres com You Have the Right to Remain Fat (Tens dret a estar gras), assenyala que als Estats Units ni tan sols és necessària una recepta per adquirir algun d'aquests medicaments, “la qual cosa fa que un cos molt prim sigui més fàcil d'aconseguir que mai”. I afegeix: “aquest tipus de medicaments generen una pèrdua de pes molt ràpida perquè porten a la inanició, bàsicament. No pots mantenir-te així durant llargs períodes sense patir serioses i de vegades mortals conseqüències”.
Lee también
Per a les dues dones, el cas de Serena Williams va ser especialment significatiu, i dolorós. “Ens va afectar de manera més dura i diferent”, admet Tovar. “Serena Williams és en els nivells més alts en el seu camp. És un model d'una persona sana i atlètica. El seu anunci ha canviat el joc i ha mogut la línia d'acceptació de qui se suposa que hauria d'estar pensant a emprendre una pèrdua de pes intencionada”.
El cas de Serena Williams com a patró
Serena Williams va aparèixer aquest estiu promocionant un nou medicament del tipus GLP-1 i anunciant que havia perdut 14 quilos
L'extennista, que durant tota la seva carrera s'ha enfrontat a comentaris racistes i es va convertir en una de les atletes més premiades de la Història amb un cos potent i musculat, va protagonitzar l'agost passat un reportatge, que era en realitat un anunci encobert, en l'edició dels Estats Units de la revista Elle d'un nou tipus de GLP-1 que es podrà aconseguir en línia als Estats Units sense cap tipus de mediació mèdica, amb un servei de telemedicina en el qual el seu marit, l'emprenedor tecnològic Alexis Ohanian és inversor. En l'entrevista pactada (la primera resposta consisteix a deixar clara la marca i el distribuïdor de la medicació), Williams explica que en el seu últim U.S. Open estava provant de perdre el pes del seu últim embaràs i, malgrat entrenar més hores de l'habitual i a penes dinar, no ho aconseguia.
L'extennista l'emmarca com una decisió de salut i un gest d'empoderament personal. Potser més pertorbadores eren les fotografies, un reportatge com de revista de moda, però en les que Williams apareixia injectant-se al braç i a la cama. Moltes reaccions, sobretot per part de dones racialitzades, es van cuidar de criticar frontalment l'esportista però sí van mostrar certa decepció, perquè ella havia representat durant dècades la idea de què un cos bonic, i en el seu cas, un cos excepcional, podia tenir moltes formes diferents, que no passaven necessàriament per la primesa.
Lee tambiénDel ‘body positive’ al Ozempic: las modelos ‘curvy’ pierden presencia en las pasarelas
En la NPR, la ràdio pública dels Estats Units, Chrissy King, una autora que ha escrit entorn de les connexions entre el racisme i la cultura de la dieta, va dir que no era sorprenent que Williams busqui tenir un cos més petit quan ha estat hipersexualitzada al llarg de la seva carrera i s'ha enfrontat que l'anomenin “goril·la” i coses pitjors, i va denunciar que a Williams se li demanava un estàndard més alt de puresa ètica, mentre que al diari Metro, la columnista Nicole Vasell admetia sentir-se afligida perquè el gest de l'extennista mostra la “supremacia de la primesa”. Molts opinants van fer notar la irresponsabilitat en què incorren les figures públiques, en aquest cas a més una multimilionària casada amb un altre multimilionari, quan promocionen un medicament que van a comprar persones, en el cas dels Estats Units, que poden no tenir un accés fàcil a metges que puguin tractar els molt possibles efectes secundaris.
La tornada a l'extrema primesa la comencem a veure durant la pandèmia (...) Passem de 300 casos nous de TCA a 450 el 2021
En tot cas, polèmiques d'aquest tipus tornen a posar en evidència que, sigui just per a ells o no, el que passa al cos dels famosos afecta als cossos dels altres. Estudis com el que van realitzar tres investigadors d'universitats espanyoles el 2022 exposant a diferents càrregues d'imatges d'idealització de la primesa en xarxes demostren que a més exposició, menor és l'autoestima i major és l'ansietat. També el grup d'investigació Mediaiker, de la Universitat del País Basc, analitza continguts mediàtics i de xarxes relacionats amb l'obesitat i la grassofòbia i ha prestat especial atenció en els últims anys a casos concrets com el d'Itziar Castro, l'actriu morta el 2023, a la polèmica entorn de la còmica Lalachús quan es va anunciar que presentaria les campanades i al mediàtic procés de pèrdua de pes del streamer Ibai Llanos. “Ara estem estudiant els discursos d'odi relacionats amb els cossos amb obesitat que transmeten influencers com Amadeo Llados, que relacionen directament un cos musculat amb un estatus econòmic superior. Això ja es va veure amb la mort d'Itziar Castro, quan en xarxes van aparèixer missatges inculpatoris implicant que ella s'ho havia buscat, per no atallar la seva obesitat. En un estudi publicat el març per Mediaiker en què van participar 850 d'enquestats, el 90% dels participants creia que els mitjans i les plataformes fomenten una comparació més gran entre els cossos (la xarxa més assenyalada per generar una percepció negativa dels cossos era Instagram, seguida de Tik Tok) i el 82% afirmava que els mitjans impresos i la publicitat promouen estàndards de bellesa poc realistes.
Lee tambiénIbai Llanos, 30 años, streamer: ''No he utilizado ningún fármaco para facilitar mi cambio físico''
La qüestió és que, si el grup de persones que genera més imatges està utilitzant medicaments per aprimar-se de manera ràpida, aquell estàndard torna cada dia menys realista. “La tornada a l'extrema primesa la comencem a veure durant la pandèmia, quan hi va haver un impacte massiu dels mitjans i les xarxes socials, que es consultaven més, i això va disparar els casos de trastorns de la conducta alimentària (TCA)”, assenyala Fernando Fernández Aranda, director de la Unitat de TCA de l'Hospital de Bellvitge. “Nosaltres passem de 300 casos nous a 450 el 2021”. A Martorell es va posar en marxa l'any passat una unitat centrada en casos d'adults, pacients que o bé arrosseguen situacions de TCA no resoltes des de l'adolescència i han anat entrant i sortint del sistema sanitari, consolidant una sensació de fracàs, o que van tenir un desenvolupament més tardà de la malaltia. Pel que fa a l'impacte que poden tenir les imatges constants de cossos cada vegada més prims, l'especialista assenyala que el consum algoritme és “especialment problemàtic”, ja que les xarxes poden seleccionar individus especialment vulnerables i targetizarlos amb imatges nocives.
Per a Magda Piñeyro, l'efecte és “terrorífic”. “Fa la sensació que molt del que s'ha avançat en acceptació de la diversitat corporal, que començàvem a veure en pel·lícules, en sèries i en catifes vermelles s'ha perdut. Hem retrocedit i això significarà per a moltes persones tornar a tenir problemes amb la seva imatge, d'insatisfacció corporal, és una porta oberta als problemes d'autoestima, als TCA i un impediment per a una cosa tan senzilla com anar a la platja”.
Piñeyro, que manté activa el web Stop Gordofobia i és autora de llibres com Deu crits contra la grassofòbia (Vergara), creu que molts que “es van sumar al moviment bodi positivi potser perquè el veien com una moda s'han baixat del carro”, però que continuen allà han, al seu entendre, de reforçar el discurs. “Potser el que ens toca és parlar obertament del que està passant. Amb aquests medicaments, amb aquesta nova norma corporal que s'assembla molt a la dels anys noranta, hi haurà unes conseqüències. I cal posar més èmfasi en fer caure l'excusa de la salut, que és la que solen donar les persones que intervenen el seu cos, perquè aquells tractaments tenen efectes secundaris de tota mena. La intervenció farmacològica no és el camí per estar en pau amb el teu cos”.