La triple ànima de Jeff Tweedy
El líder de Wilco, en solitari
El músic presentarà a Barcelona el seu últim disc en solitari, ‘Twilight override’
Jeff Tweedy, a l’última visita a Barcelona, amb Wilco, el 26 de juny passat al festival Alma
En una època de fragmentació en què tants de músics publiquen un senzill rere l’altre, que de vegades no acaben ni formant part d’un àlbum, Jeff Tweedy desafia el públic amb una nova obra en solitari en format triple, Twilight override (Sony), que presentarà a la sala Paral·lel 62 el proper 12 de febrer. Segons el líder de Wilco, “és simplement art. Oi que es fan llibres de totes les mides i la gent hi està d’acord? A la gent li encanta aprofundir en un llibre llarg i també un de curt, i no es queixen que hi hagi massa capítols. En la música hi ha una expectativa degut a una restricció tecnològica”, explica per videoconferència.
La idea d’un triple disc li va venir després d’escoltar repetidament el disc Sandinista de The Clash, quan va pensar “que amb trenta cançons i gairebé dues hores poden sortir coses interessants que no havia fet abans, així que em va semblar un repte emocionant”. També assegura “que estaria bé que la gent l’escoltés sencer d’una tirada almenys un cop, perquè és com una pel·lícula, i no només miraràs diferents escenes per fer-te’n la idea, oi? És bo que la gent s’ho prengui d’aquesta manera almenys una vegada i tingui aquesta experiència perquè crec que he creat alguna cosa diferent, no és com els altres discos, tot i que alhora cada cançó ha de valer-se per si sola, i igual com cada disc del disc hauria de valer-se per si sol i de fet són tres discos diferents, no només una llarga llista de reproducció”.
Lee también
La durada del disc té a veure també amb la percepció del temps: “M’encanta la manera com el temps pot ser manipulat pel nostre estat d’ànim, i crec que el pas per la pandèmia ens ha canviat d’una manera a la qual la gent encara s’està adaptant. De vegades és com si 15 segons fossin una eternitat. Tots vam quedar extremadament traumatitzats pel que vam passar, i no hi ha cap possibilitat de col·lectiva de curació que no impliqui molt de temps, però hem de seguir avançant, hem de seguir vivint. De fet, el passat mateix no és més real que el futur, perquè només existeix en la nostra imaginació, perquè la manera com pensem els esdeveniments del passat canvia i canviarà amb el temps. És un tema fascinant, i la música té aquesta qualitat de moure’s a través del temps amb nosaltres”.
Per si algú s’ho pensava, el músic recorda que no va escriure aquestes cançons pensant en Wilco, sinó que “la majoria eren específicament per aquest disc i per les veus que les canten, un grup amb els meus fills –Spencer i Sammy– i Macie Stewart, Sima Cunningham, Liam Kazar, que em van inspirar molt, m’encanta cantar amb ells, així que vaig escriure un munt de cançons per fer-ho”.
“Amb trenta cançons i gairebé dues hores surten coses interessants que no havia fet abans”, diu el músic
En deu anys ha publicat deu discos i tres llibres, però no se’n vanta: “El meu pare anava a treballar cada dia, i jo puc fer una cosa que és 100.000 vegades més agradable que el que feia ell, i no me’n canso mai. No sempre em sento inspirat, simplement organitzo la meva vida al voltant de la música, i per això tendeixo a fer-ne molta”.
Pel directe, Tweedy avisa que no tocaran tot l’àlbum, esclar, però sí unes 18 cançons i algunes dels discos anteriors, però també intentaran tocar “una cançó d’algun músic local de la ciutat on siguem”. I a Barcelona? “Encara no ho sé, potser una de Rosalía. És una artista de debò, una de les més importants ara mateix”, assegura, i s’avança als que s’estranyin que li agradi una música aparentment tan llunyana del seu univers: “Tinc orelles. No crec que només hagis d’escoltar coses que són del teu àmbit d’experiència, aquesta és la bellesa de l’art, qualsevol el pot consumir i confrontar-se amb una consciència diferent, t’ensenya a tenir una ànima o una mica d’empatia”.
A Barcelona potser tocaran una cançó de Rosalía: “És una artista de debò, una de les més importants ara mateix”
També assegura que el nou disc “és polític de moltes maneres diferents que no necessàriament passen per parlar d’esdeveniments actuals, des de la creença que la majoria de la gent que escolta la meva música té ulls i orelles propis i pot veure què està passant, i vull presentar alguna cosa que mostri una connexió amb el món real, i que hi hagi alegria, que la gent sigui lliure de pensar el que vulgui, no només indignació i combat. La llibertat per la qual més val la pena lluitar és la llibertat de pensar, i la llibertat de pensar com vulguis, de visualitzar un futur millor, de crear bellesa. En canvi, quan passes la vida a les xarxes bàsicament t’has ficat en una gàbia i has renunciat a aquesta llibertat, i com a ciutadà n’has de ser conscient”.
Això no vol dir renunciar-hi del tot, ja que manté una pàgina a Substack: “El meu amic George Saunders va dir que són xarxes socials purificades per la consciència, i tot i que no és perfecta, l’he pogut fer servir d’una manera sana i positiva. Internet ens va prometre una capacitat immediata de comunicar-nos fora de l’esfera familiar i comunitària, però la majoria de la gent ja no ho fa servir d’aquesta manera, sinó per dividir, separar i aïllar grups i culpar-ne uns altres, és un experiment social terrible que ha anat molt malament, però m’esforço molt per fer que les meves interaccions estiguin basades en la idea que la connexió era la promesa i per això val la pena utilitzar aquesta eina”.
“Crec que has d’estar present pels teus veïns i per la teva comunitat com a ésser humà i ciutadà. Com a artista estic disposat a renunciar al regne material perquè no crec que valgui res, però no renunciaré al regne espiritual ni al regne de la bellesa. Això és meu, també és un acte de desafiament”, conclou.