Verdaguer amb alegria
Empesa per les bones crítiques, vaig anar al teatre a veure Sum vermis. Juan Carlos Olivares titulava aquí mateix: “Un petit gran espectacle”. Això ja prometia. I la veritat és que feia dies que les entrades estaven exhaurides per a les funcions que quedaven.
Al seure a la butaca abans de començar, el meu acompanyant va saludar una coneguda. “Ei, com va?”. I ella va respondre eufòrica: “Que afortunats que som de ser aquí! He caçat l’entrada al vol!”. Em va fer la sensació que érem al Palau Sant Jordi esperant que sortís la Rosalía a l’escenari per il·luminar-nos, després d’haver passat els set calzes d’amargura davant la pantalla de l’ordinador per aconseguir una entrada. Res més lluny. Érem a la sala petita de La Fàbrica, sense escenografia, només una estampeta de mossèn Cinto enganxada a la paret del fons. Un sol actor, Albert Prat, amb un micròfon i una guitarra elèctrica.
“Que afortunats que som de ser aquí! He caçat l’entrada al vol!”, va dir una dona del públic
Al programa els responsables de la dramatúrgia, Ferran Dordal i el mateix actor Albert Prat, confessaven la seva missió: “Ara ens hem volgut apropar a la figura de Verdaguer fugint d’apriorismes i llocs comuns, sense complexos ni prejudicis, i amb una certa alegria”. I diria que és aquesta alegria la que fa especial aquesta peça. Hauríeu pensat mai que faria somriure i fins i tot riure un text dedicat a repassar la vida i obra de Verdaguer? Doncs sí, el públic riu i no és una rialla frívola, és un riure de comunió amb l’actor. Anem amb ell des que ens explica en un to desenfadat com s’ha fet l’obra, com ha arribat a representar-se en aquesta sala, algunes curiositats entorn de Verdaguer... Per passar després a recórrer alguns dels moments vitals més emblemàtics del poeta: els Jocs Florals i un Verdaguer abillat de pagès mudat, com va anar a parar a viure al palau Moja a sou del marquès de Comillas, els viatges, el Canigó, la feina d’almoiner... Entremig els versos del poeta... L’actor convertit en músic, cada cop més fosc, més guitarrer, els exorcismes... Fins a Sum vermis : “Cuc de la terra vil, per una estona he vingut en la cendra a arrossegar-me”.
Efectivament, “un petit gran espectacle” que es mereixeria que el reprogramessin i en pogués gaudir més gent. Potser fins i tot la Rosalía, ara en fase tan espiritual, s’hi animaria.
