Sergi Belbel prova d’entendre el terror psicològic contra les dones a ‘El casalot’
Estrena teatral
El dramaturg dirigeix Anna Carreño i Gemma Deusedas al teatre Gaudí
Les actrius Anna Carreño i Gemma Deusedas amb el dramaturg i director Sergi Belbel al teatre Gaudí, on estrenen 'El casalot'
“És impossible fer por al teatre, però com que a mi m’agraden les pel·lícules de terror, ho vull tornar a provar”, declara Sergi Belbel (Terrassa, 1963). El dramaturg i director teatral s’ha proposat un nou repte: fer por al públic, en una sala de teatre, un objectiu gairebé impossible. Però en teatre no es pot fer tot? Tot, es referma il·lusionat Belbel. Amb aquest propòsit ha escrit El casalot, que estrena aquest dimarts al teatre Gaudí de Barcelona, i que, a primera vista, conté tots els elements d’una casa encantada, “però no hi ha elements sobrenaturals”, assegura.
“Hi ha una pel·lícula mítica dels anys seixanta, Què se n’ha fet, de Baby Jane?, amb Bette Davis i Joan Crawford, i parteixo una mica d’aquí, amb dues dones tancades en una casa tenebrosa. És una reflexió sobre l’horror en tots els àmbits, també en les relacions humanes”, detalla l’autor. Però esmenta més referents: The haunting (La casa infernal) o El resplandor, fins a títols més recents com La cabana del bosc o Hereditary.
“És impossible fer por al teatre, però com que m’agraden les pel·lícules de terror, ho vull tornar a provar”
Per a aquesta empresa compta amb les actrius Anna Carreño i Gemma Deusedas, que també formen part de l’equip que gestiona el teatre Gaudí, el singular teatre a quatre bandes. Precisament aquesta proximitat amb el públic és un dels elements que més afavoreixen que els espectadors passin a formar part del muntatge.
“La por autèntica és la mort
–declara Belbel–, però això és antitètic amb el teatre, perquè quan un personatge mor, l’espectador sap que després s’aixecarà perquè l’acte continuï. Per tant, ja m’he tret aquesta cosa del voler fer por, però tant de bo que ho aconseguim. Ho sabrem quan tindrem públic a partir d’aquest dimarts. Ara bé, sí que fem aproximacions a la intenció, a l’atmosfera, a la inquietud... Tot això és el que estem treballant, per mirar d’acostar-nos al terror psicològic”.
Lee también
El dramaturg apunta un altre aspecte, que s’interposa en aquest desig de fer por: “Els accidents reals al teatre poden arribar a passar per part de la funció, i poden provocar que un espectador digui: ‘Ostres, que malament que ho ha fet, això de morir-se, aquest actor’. Aristòtil ja ho va dir, que el que és més real no és més creïble. Per tant, de vegades el que és més fals passa per més veritat que la mateixa veritat. Llavors, com desfàs aquest nus gordià en teatre, que saps que quan sona una música és que algú l’ha posada?”.
“Per això, jo diria que no és una obra que vulgui fer por, sinó que l’obra és un exercici sobre la por. A partir d’aquí, he tirat de l’imaginari que tenim, que neix a partir de determinades pel·lícules que són a la base de tot. Són històries que parlen sobretot de dones i del càstig a les dones, que és un tema molt present al cinema de terror. Dones que s’odien i que es volen matar, i després hi ha aquestes pel·lícules de castigar les dones, amb una cabana al mig del bosc a les dotze de la nit. Va, home, va. I sempre dirigides per homes. La Bíblia la va escriure un home segur. Perquè això que la dona hagi de ser castigada amb dolor quan doni a llum perquè s’ha menjat una poma, penses que s’ha de ser cruel. A El casalot també volem explorar aquesta violència contra allò femení”.
La sinopsi explica que dues dones habiten una casa antiga, tètrica i aïllada de la resta del món. “Però qui són realment? Per quina raó, quan surten i tornen a entrar al casalot, canvien de nom, de personalitat i fins i tot de records? En aquest espai claustrofòbic, la por, la violència i la irracionalitat es despleguen sense límits. El casalot construeix un joc d’identitats fragmentades en què res és segur i la casa sembla tenir vida pròpia”. A partir de demà sabrem si Belbel ha aconseguit el seu propòsit.