Bombes a la caixa forta del conformisme literari

Autors com Josep L. Badal, Maurici Pla i Enric Virgili han introduït en català el gènere de la literatura poètica combinatòria. Han escrit històries a partir d’elements de la tradició cultural –en el cas de Maurici Pla, l’art i la literatura d’avantguarda– que es remunten com les peces d’un mecano que serveix per fer un pont i acaba sent un ocell. La idea és: els mites ens expliquen i no ens expliquen. Tenen un potencial imaginari que ens ajuda a dir el que no sabem com dir. Però no els podem fer servir d’una manera convencional. Els hem de girar com un mitjó, retallar-los, recosir-los, fer-ne patrons nous, combinar-los amb altres mites i en el cas de Josep L. Badal (Ripollet, 1966), que és físic i escatològic, suar-los, pair-los i vomitar-los si cal. Els llibres de Badal, Pla i Virgili són bombes que esclaten dins de la caixa forta blindada del conformisme literari. Fan un espetec molt potent que a penes se sent des de fora. 

La cita de Solitud de Víctor Català que encapçala la primera taula del tríptic Bosc, balena i boira de Josep L. Badal és una declaració d’intencions. És una comparació sobre l’efecte de la llum de la lluna sobre el mar, que l’autora relaciona amb una tela d’aranya. Aquests fils –diu Víctor Català– són fils de la Mare de Déu que guarneixen la quietud de la gran soledat que els homes no han pogut desfer amb les seves quimeres. 

Em segueixen? Un efecte òptic i la impressió que produeix tenen una repercussió en la moral –deixem de banda l’element religiós d’època–. És fascinant i llaminer. I es pot entendre que un autor sensible, que té la capacitat d’observar i de transformar les observacions en lliçons morals, que domina l’ofici, tingui ganes de fer-ho també ell intensivament. No com una pinzellada d’un quadre narratiu, en el qual, en un moment donat Víctor Català o Joaquim Ruyra fan lliscar una imatge poètica, sinó com el motor d’una especulació de segon grau en el qual el joc d’equivalències sensuals i morals, narratives i assagístiques formen un tot bigarrat i matèric.

En la primera història del tríptic, “Bosc”, el referent és el conte de la Caputxeta Vermella. Amb els personatges tradicionals, modernitzats i combinats amb d’altres d’ara –un Guarda Forestal, un Regidor que ha aprovat una operació urbanística que obliga a fotre avall un bosc de castanyers vellíssims. A més de diferents animals que són com les cabretes i els porquets que es posen al pessebre. 

Els elements psicoanalítics del conte es barregen amb la trama ecològica, en cada paràgraf hi trobes ressons d’imatges i lectures, que són com sèries de cops de puny d’un combat que vas perdent. Si el Regidor es vol prendre una Voll-Damm, Badal parla “d’una cervesa amb el doble de malta i un parell de graus de més, daurada com una pruna”. Al bosc les cargolines comencen “a comptar el temps en espiral fins a la molla” perquè confien en el moviment natural de la vida. Em segueixen? Està tot molt ben escrit, sumptuosament escrit fins i tot, diria, amb una llengua que, a diferència de la d’altres llibres de narrativa poètica que han triomfat darrerament, no és forçada ni se salta les normes de la gramàtica.

El lector fa la seva ruta per aquest món de sons, de sensacions i de violència amplificada, s’atura aquí o allà, de vegades una mica saturat de tanta intensitat i bellesa abstracta. I agraeix quan en el conglomerat, que arrossega materials molt diversos, hi sobresurten elements més pop. És a dir, quan la pinzellada no es tan visible, la representació és més plana, i el joc amb els referents toca els contes populars, en les seves versions directes i il·lustrades de la tele i dels dibuixos animats.

Badal descriu un món malalt en el qual la literatura és una flor salvadora.

Josep L. Badal Bosc, balena, boira Lleonard Muntaner, 144 pàgines, 16 euros