A la capsa de Pandora
El sistema turbocapitalista d'Occident de les darreres quatre dècades ha creat amb una força creixent diverses distopies, l'antítesi de les utopies que governaven el planeta fa un segle. Són visions que podríem descriure, sense por a equivocar-nos, com a neguit i desil·lusió davant un demà que sembla ensorrat. Aquestes distopies ja han aniquilat la civilització repetidament, a través de virus i simis, de vegades amb més enginy que d'altres. I no eren cap disbarat, com Putin i Trump, entre altres protagonistes, s'han dedicat a demostrar.
No obstant això, tot té una frontera, i malgrat que el cronòmetre de l'apocalipsi ideat el 1947 per experts atòmics es troba ja a tan sols 85 segons de la fi del món, de sobte el terme esperança torna a ocupar l'escena pública. Allò que va restar a la caixa de Pandora –un benefici per a uns, un turment per a altres, seguint Nietzsche– és l'eix de l'obra guardonada amb el premi Josep Pla que Francesc Torralba ha obtingut recentment, Anatomia de l’esperança . Així mateix, fa poc el pensador gal Roger-Pol Droit defensava a Barcelona el clàssic d'Ernst Bloch El principi esperança , redactat en l'època més turbulenta que es pugui concebre, durant les dècades centrals del segle XX: l'intel·lectual opina que el tret distintiu del passat humà és la seva condició d'incomplet i que l'espera és una forma d'activitat, ja que en esperar anhelem quelcom i comencem a meditar sobre la manera d'obtenir-ho. L'esperança, sosté, és moviment i pensament.
Aguardar constitueix igualment una acció, ja que quan esperem, anhelem algun objectiu i iniciem una meditació envers la forma d'assolir-ho.
Em ve a la memòria després de contemplar al Teatre Lliure, havent fet estada prèviament al Centro Dramático Nacional, la commovedora La distancia, de l'autor portuguès Tiago Rodrigues. Una noia opta per viatjar a Mart –ignorem si de la mà d'Elon Musk– per fundar una nova civilització. El seu progenitor se n'assabenta quan ella ja es troba en aquell indret i estableixen una conversa a través de comunicacions interplanetàries abocada a desaparèixer: ella ingereix un fàrmac per esborrar les vivències de la Terra. Aquesta interlocució resulta franca i intensa: “Volies que et donés esperances. No estic segura de poder. Tu encara creus que es pot canviar el món. Jo no. Nosaltres creiem que s’ha de canviar de món (...) Durant segles, a la Terra heu utilitzat les ruïnes per construir coses noves. Sempre amb les mateixes pedres, les de la memòria i la història (...) Sense saber que aquestes pedres no tenien esperances”.
El seu progenitor li replica que, enfront de la il·lusió nihilista fonamentada en el fet de partir de zero i que ha provocat tantes atrocitats, ell confia en una de diferent que “és una lluita constant, xoca amb la imperfecció i la injustícia del món, però ens empeny a fer tot el que podem amb el que tenim”. Una pugna d'anhels que es manifesta en la política d'avui. I ni tan sols disposem de vehicles per anar a Mart.
