Per primera vegada en la meva vida he assistit a una transmissió de campanades de final d'any els presentadors del qual no han sentit la necessitat d'explicar-me com funciona un rellotge. Miracle! El mèrit se l'emporten Broncano i LalaChús, que s'han dignat a estalviar-nos als teleespectadors de TVE (La1 i La2) la carregosa matraca de cada any -des de fa seixanta- sobre la bola que cau, els quarts i les dotze campanades del rellotge de la Porta del Sol. Gràcies! Ja és història, al costat de la desimboltura de Broncano, pujat amb el seu bombo a la teulada d'Oncle Pepe, jugant-s'hi la pell i desposseint de tota solemnitat a aquests carregosos moments previs a les campanades: per això Broncano i LalaChús van saludar amb megàfons a la seva parella rival (Cristina Pedroche i Alberto Chicote) al terrat contigu, el d'Antena 3, cadena per desbancar: “Alberto! Cristina!”, cridaven. Els interpel·lats -primer es feien els sords- al final no els va quedar una altra que somriure i saludar. Ben fet: la competència és sana viscuda amb bon humor i alegria. Dic.
En quin percentatge els teleespectadors espanyols s'han repartit ahir a la nit entre el terrat de La 1 i el terrat d'Antena 3, on descobrir el vestit d'enguany de Cristina Pedroche? Se sabrà en poques hores. Però el cert és que l'expectació aquest any s'havia ja desplaçat lleugerament des de l'esbombat vestit -que brinda el triomf a Antena 3 tres anys seguits- cap a la novetat astutament llançada per TVE: adeu a la capa de Ramonchu! (i aviat ens sembla arnosa), i adeu a la consabids Anne Igartiburu. Benvinguts el passotisme de Broncano! I la vituperada LalaChús (pels seus quilos): TVE ha après a convertir els atacs aliens en virtuts pròpies. Allà LalaChús va aprofitar legítimente per llançar un cant als cossos no normativos. Y per la seva part Broncano mostrava com a talismà olives tretes de la butxaca, animant els olivaires del seu estimat Jaén. Ja posats, va demanar “un habitatge digne i assequible” per a tothom. Per demanar, que no quedi! I va mostrar un altre talismà: uns mitjons regal de David Bisbal, el del burret sabanero.
I el vestit de Cristina Pedroche, què? Doncs ha estat un disseny aparatós, com correspon a aquesta peça anual, simulant un llum. Pedroche va retirar gases per revelar una carcassa molt calada (amb tècniques de barreteria i cotons fluixos) que mostrava tota la seva pell, embaràs del seu segon fill inclòs (anunciat tres dies enrere: tot és aprofitable per al negoci de l'audiència). Posats a crear, va parlar de donar llum al món i de protegir els nens davant totes “les violències, abusos i exploracions” (per demanar que no quedi, de nou). I atenció als 8.500 vidres que ornaven la carcassa del vestit: han sortit de gotes de llet materna que Cristina Pedroche va conservar de la seva primera maternitat Pedroche. Al seu costat, el pobre Alberto Chicote buscava altura amb un tupè canós molt cisellat cap a dalt, com el d'Imanol Arias de fa uns anys. Aquestes campanades d'Antena 3 han finalitzat en “manera promoció” dels èxits comercials del canal: Xicotàs i Pedroche ha enaltit les bones audiències d'Antena 3, amb una subratllada específica per a “El formiguer”, per descomptat.
I en TV3, què? Doncs una recerca conscient de la convenció i d'una nova tradició, dipositada en la pareja juvenil que formen Miki Núñez i Laura Escanes. Sense sorpreses. Escanes vestia de nòvia d'alta costura. Els catalans anhelem agradar-nos i per això dibuixem un cor al cel de Montjuïc amb 500 drons, que ningú no discutirà això. Afegim uns focs artificials amb 800 quilos de pólvora, i tots contents. Per si no quedava clar el missatge, Miki Núñez ha enviat l'ha reblat per als catalans enfadats que quedin: “no ens passem el dia rondinant”, els ha reprès. Doncs ja està, com deia: tots contents!
I a Telecinco? Se'ns n'han anat a l'illa de Lanzarote, al castell de San José d'Arrecife, des d'on Ió Aramendi i Blanca Romero han cantat les campanades per a tot Espanya, i després han tornat a menjar-se el raïm per segona vegada, ja en horari canari. Abans hem suportat una rastellera de diàlegs vacus i ridículs entre Verónica Dulante i Christian Gálvez en el programa “Ncohevieja ciontigo”: hi ha programes que es fan per fer alguna cosa, per omplir minuts sense fer gust molt bé com, quin suplici.
I La Sexta? Una emissió de mínims per no competir amb la Pedroche, a càrrec de Cristina Pardo i Dani Mateo, els dos sense cap fe ni química entre ells, i abonats a comentaris buits i fins i tot grotescos. I forçant tots dos un bon humor que ni de lluny no sentien, arrebossats de patètiques rialles falses. Ha de ser dur ser allà.
A Cuatro han tingut, almenys, l'encert d'emetre un especial “First Dates Nochevieja” a càrrec de l'infal·lible equip habitual (Carlos Sobera i companyia) d'un dels programes más fiables, sòlids i segurs de la televisió a Espanya. Vaig riure amb un dels madurs galants -sexagenari- candidats a l'amor que he vist que es venia a si mateix a la seva eventual parella com un amant altament competent, fins al punt que “moltes dones m'anomenen 'l'escura-xemeneies'” Olé per tu.
La Nit de Cap d'Any televisiva havia arrencat cap a les deu de la nit amb l'esperat especial de José Mota (“2024: Operació IA IA Oh”), plantejat com un suposat intent dels polítics de robar-los el paper i el lloc als còmics. El millor del programa -a més de les imitacions creuades de polítics- ha estat la interacció de José Mota amb Millán Salcedo i Josema Yuste, a compte d'un suposat diàleg de la cresta entre Yolanda Díaz i Pedro Sánchez. També ha estat hilarant el “gag” sobre els frecs generacionals entre pares i fills (remuntats des d'avui fins a les cavernes). I el Felip VI de José Mota, un rei molt embromador: “què és el que el pollastre li va dir a l'ànec?” pregunta als que li graven el missatge nadalenc... I ell mateix fingeix una resposta: “el que tu fas amb la pota, ho faig jo amb...” La brometa es converteix en un “running gag” al llarg de tot l'especial: la resposta l'hauran completat els teleespectadors de Brossa que a cada casa han sintonitzat un programa que és ja tradició.
