Aquesta columna està encapçalada pel meu nom i una fotografia que ja no respon a la meva edat. M’identific abans de començar. Això m’exposa. És el preu de publicar una opinió que (sortosament) no serà compartida per tothom. Al web, hi haurà qui escrigui comentaris a sota. Algunes apreciacions poden canviar la percepció sobre el text per part d’altres lectors que, alhora, aportaran (o no) el seu parer. Molts signen amb àlies. Exerceixen la llibertat d’expressió, però no es responsabilitzen del que publiquen, a diferència dels professionals que complim amb un codi deontològic.
Hi ha temes que m’estim més tocar molt de tant en tant perquè solen situar-me al centre de la diana; llavors anònims disparen a xarxes, tergiversen el que dic i inclouen el meu nom en una llista negra. Exerceixen la llibertat d’expressió, però coarten la meva; no em compensa dir el que opín sobre segons què, ateses les conseqüències. Qui són és una incògnita. Podria ser un veí, qualcú que em té mania, un bot que activa el trànsit de dades aprofitant la meva publicació com a plataforma, o podria ser vostè. Una horda sense identificar ataca qui dona la cara perquè pensa diferent i té veu.
Una horda sense identificar ataca qui dona la cara perquè pensa diferent i té veu
Pedro Sánchez ha plantejat a Davos acabar amb l’anonimat a les xarxes socials i eliminar els perfils falsos. És una mala idea enfocada cap a on no toca. Activistes, periodistes amenaçats, dissidents i altra gent arriscaria feina, integritat física o la vida si no amagàs la identitat. Sense els seus testimonis, ignoraríem la situació en què es troben, precisament perquè la llibertat d’expressió no està ben protegida.
Llibertat d’expressió no és dir el que et dona la gana per convertir la llibertat d’un altre en un objectiu per al linxament impune. Tampoc és dir mentides, assetjar i desacreditar amb insults qui et qüestiona amb dades i proves. Però se suposa que hi ha lleis que regulen això. A més, el mitjà és el missatge, que deia McLuhan.
Lee tambiénEls residents no existeixen
Vetllar per la llibertat d’expressió és defensar qui l’exerceix sense que hagi de recórrer a l’autocensura perquè se la juga amb cada paraula. Al tecnofeudalisme se’l combat apostant pel codi obert, els drets es protegeixen blindant-los i garantint-ne l’ús sense por de represàlies. I no recorrent al tipus de control inhibitori que teòricament es vol combatre: dona la cara o calla.