Trobada amb Jaume Sisa quan fa cinquanta anys de la publicació de Qualsevol nit pot sortir el sol, el tema (i l’àlbum) més emblemàtics d’una trajectòria musical iniciada el 1968 i que va tenir el seu darrer episodi discogràfic el 2016 amb Malalts del cel. El cantautor galàctic, de 76 anys, ens rep al seu pis de Barcelona. Xerrem envoltats per una impressionant col·lecció de vinils que suma 4.000 exemplars, i també d’una vitrina poblada de cotxes de llauna que van amb corda i altres joguines del mateix material. Abans d’entrar en matèria, l’artista del Poble Sec escura una poma. El 28 de febrer es posarà a la venda una reedició de luxe i limitada de l’àlbum, en vinil transparent i amb material addicional, com una làmina fotogràfica signada per ell mateix.
Preparo un llibre de pensaments, digressions, flaixos poètics... El meu món”
L’última vegada que se’l va veure actuant va ser l’estiu del 2022, quan va cantar per sorpresa en l’homenatge que un nodrit grup d’artistes li van fer al Grec. Ara mateix, està ocupat en alguna cosa nova?
Bé, diguem que estic mig embrancat en el que potser acabarà sent un llibre… Fa un parell o tres d’anys em vaig posar a elaborar textos molt diversos, que normalment enregistro en casset i algú em transcriu posteriorment. Ja en tinc una bona quantitat, i aquests dies els estic fent un repàs. Són pensaments, digressions, flaixos poètics… la majoria en prosa, però també alguns versos. M’estic adonant que formen un tot més o menys coherent, que d’alguna manera són un reflex de tota la meva obra anterior, i que expliquen la meva manera de veure i ser al món en aquest moment.
Expliquen als altres aquesta manera de veure’l i potser també li serveixen per explicar-se-la vostè mateix?
Doncs sí, perquè si un hi pensa seriosament, no sap ni qui és, ni on és, ni per descomptat què ha de fer. Penso que tot creador, quan concep la seva obra, s’està interrogant a si mateix. És una mica com si anés al psiquiatre o al confessionari, que en essència són el mateix desguàs.
Ha dit desguàs?
El desguàs pel qual els humans eliminem l’angoixa, el dolor, el patiment i totes aquestes coses tan simpàtiques...
El fenomen Qualsevol nit… va començar fa cinquanta anys. Es pot dir que, aquell 1975, l’èxit de la cançó el va sorprendre a vostè mateix?
Totalment, totalment… De fet, mentre estàvem fent l’àlbum a l’estudi, ni jo ni el meu productor, Rafael Moll, no donàvem una importància especial a aquest tema. Que, per cert, va ser el darrer que vam gravar. Simplement ens semblava que Qualsevol nit… era una més entre les cançons que estàvem fent, juntament amb d’altres com ara El setè cel, Maniquí, El fill del mestre, Maria Lluna…
Jaume Sisa, fotografiat l'any 2022
Per què no els semblava un tema especialment destacable?
Bé, en aquell moment i en aquell context, ho veiem més aviat… no et diré com una conya, però la vam plantejar una mica com aquell que explica un conte, amb un vestit musical deliberadament senzillet, tot i que aquí cal destacar la gran feina de Jordi Vilaprinyó amb l’arranjament de piano.
Finalment, el tema va pujar de nivell, ja que va acabar per donar títol a tot l’elapé.
Sí, va ser per consell de Víctor Jou, de Zeleste, i Claudi Martí, d’Edigsa, que ens visitaven sovint a l’estudi, i van saber veure tot el potencial de la cançó.
Vaig deixar la música i he treballat en feines serioses, cosa que no desitjo a ningú”
Ha esmentat Rafael Moll, que ens va deixar el 2023. Quin paper va tenir en la gestació d’aquest àlbum?
Doncs un paper primordial, si hem de ser francs, fins i tot abans d’entrar-hi a treballar. Després de publicar el meu primer elapé [Orgia, 1971], les coses no m’anaven precisament bé. Vaig haver de deixar la música i posar-me a treballar de debò en feines serioses, cosa que no desitjo a ningú. Fins que Moll, a qui ja coneixia des de feia anys de l’entorn del Grup de Folk, em va trucar i em va dir que havien obert un local fantàstic que es deia Zeleste, que fins i tot tenien discogràfica, i em va animar i em va convèncer per tornar a la cançó.
L’estiu d’aquell any havia d’actuar al primer Canet Rock, però a última hora el seu concert va ser prohibit per unes declaracions en què vostè s’adscrivia a “un cert anarquisme individual”.
Bé, aquesta va ser la conclusió a què vam arribar quan ens va arribar la prohibició, perquè la gent del règim no eren gaire de donar explicacions… Vam deduir que anava per aquí, que la causa eren aquestes declaracions que jo havia fet a Claudi Montañà a la revista Fotogramas. La part divertida és que el paper deia que prohibien “a la cantante Lisa”. Però vaja, els que organitzaven Canet Rock no se la van voler jugar aprofitant l’error, i trobo que van fer molt bé…
Continua cultivant algun tipus d’anarquisme individual o res semblant?
Sí. Jo continuo convençut que l’anarquisme, és a dir, l’acràcia, és la menys dolenta de totes les ideologies. Només hi ha un petit problema: que no és possible portar-la a la pràctica, excepte en algun moment i lloc, i sempre de manera puntual. És la utopia perfecta.
El cantant Jaume Sisa, fotografiat fa 3 anys
En tot cas, i tornant a Canet, als censors el tret els va sortir per la culata…
D’alguna manera, sí. Quan va arribar l’hora del meu concert, els de l’organització van sortir a explicar què havia passat, i després van posar el tema per megafonia amb una cadira buida a l’escenari. I llavors tothom es va posar a cantar-la amb l’encenedor enlaire. I sí, esclar, va ser emocionant i tots vam plorar molt…
Va estar a punt de cantar aquest tema a la gala inaugural dels Jocs Olímpics del 1992. Què va passar?
Em van fer la proposta, que en principi consistia a obrir la cerimònia acompanyat per tots els personatges de la cançó a l’escenari. Pepo Sol estava entusiasmat amb la idea, i fins i tot vaig arribar a assajar amb una orquestra. Però finalment van canviar de plans. Em van dir que els drets d’imatge de tants personatges, especialment els de Disney, eren caríssims, i que no ho podien assumir.
Cada vegada tinc més clar que la vida és un somni, no sé si la mateixa vida existeix”
Mig segle després, Qualsevol nit… continua inscrita en l’ànima popular. Ha tingut temps d’esbrinar quin és el secret de l’èxit?
Doncs no, tu. És veritat que a la gent encara li agrada molt, que la canten a les escoles i a les festes. Naturalment, jo ho agraeixo moltíssim, però encara no m’explico el perquè...
Hi ha qui la considera un himne…
Uf! Mira, jo recordo que vaig escriure aquest tema cap al 1972 al Poal, al costat de Mollerussa. Estava pencant, recollint pera llimonera i préssec per guanyar unes quantes peles. Però mai no vaig tenir cap voluntat de fer un himne o res que s’hi assemblés. Simplement em vaig posar a llistar personatges amb l’única condició que no fossin reals, i després vaig anar donant forma a la lletra. Va sortir així sense més ni més, i fins i tot ara no estic gaire segur de què vaig voler dir amb aquest tema… si és que vaig voler res.
Lee tambiénLes cançons per a la lluita de Quico Pi de la Serra
I aquest “no saber” és extensiu a tota la seva producció musical?
És extensiu no només a tota la meva obra musical, sinó a la meva vida en general. A mesura que passen els anys, tinc més clar que la vida és un somni. Diré més: no sé ni si la mateixa vida existeix realment.
La mare de King Kong
La cançó per la qual és més conegut i reconegut Jaume Sisa ha estat versionada al llarg del temps per un bon grapat d’artistes. La llista és molt llarga, i hi figuren noms com Albert Pla o, més recentment, la mateixa Rigoberta Bandini. També hi trobem artistes com Los Manolos i fins i tot Joaquín Sabina, que cantava una adaptació al castellà de Qualsevol nit pot sortir el sol a La Mandrágora de Madrid cap als anys vuitanta.
En el tema en qüestió (“casa meva és casa vostra / si és que hi ha cases d’algú”), el narrador ens convida a una festa a què és impossible no voler anar, i entre els assistents de la qual trobem mig centenar de personatges de ficció com ara King Kong, Cocoliso, Pulgarcito, Ali Babà, Jaimito, Carpanta, Frankenstein, Dràcula, Peter Pan, els Reis d’Orient, l’ànec Donald, Superman o la senyoreta Marieta de l’Ull Viu, que es van enumerant, amb una tornada que entona “Oh, benvinguts! Passeu, passeu...”.
D’entre tots aquests il·lustres convidats, Jaume Sisa en té cap de favorit? L’autor de la peça respon negativament: “No he tingut mai cap mena de preferències. Sempre que m’ho han preguntat no he sabut triar-ne cap de concret, perquè llavors semblaria que no m’estimo prou els altres. I jo soc una mare, o més aviat una marassa, que pateix exactament igual per tots els seus fills”.