En la beneïda bogeria que han comès Carlos Bassas i Grijalbo amb Invencible, novel·la sobre la figura mítica de Sunzi, general i estrateg perpetuat com a autor de L’art de la guerra, hi ha les primeres línies de Bassas. “Tinc les mans i el rostre del meu pare i encara no he fet res”. No ens consta que les digués, però les va dir. Aquí rau la veritat de les mentides literàries.
Quan et lleves i quan te’n vas a dormir, passes comptes amb el mirall del bany. I allà hi ha el teu pare. Aquella mirada i aquella cara és la seva. A partir de la lectura d’Invencible em miraré les mans, però sé que la genètica va saltar cap a una altra banda. Sempre complexes les relacions de fills amb pares, filles amb mares, també les creuades. Anem arrossegant deutes i fòbies, acudits i manies, records, maneres de celebrar l’alegria i la decepció, equip de futbol, actors i cançons. Durant anys vaig anar a tallar-me els cabells a la mateixa barberia. Un dia, el barber, tisora enlaire, em va confessar que de petit odiava les taronges i al seu pare li encantaven, però que “des que es va morir no faig més que demanar taronges per postres”. O sigui que també arrosseguem amb nosaltres les seves taronges.
Lluitem contra el que no ens agrada dels pares, però els acabem robant frases, pors i gestos
Un pare, encara que ens estimi tant com sàpiga, pot esclafar-nos i ocultar-nos, i sense voler-ho, ajudar-nos i guiar-nos. Absent, estar molt present i no ser-hi fins i tot quan hi és. Quan em miro al mirall i el veig, m’adono que ens passem la vida escapant l’un de l’altre, parlant del Barça i inoculant el terror i el pessimisme que va sentir com a nen de postguerra. Lluitem contra el que no ens agrada dels pares, però els acabem robant frases, pors i gestos. Potser no hi ha escapatòria. Perquè enfrontar-t’hi i matar-lo és perdre la identitat, aquella situació meravellosa als vint anys i terrible als cinquanta.
Lee tambiénCoronació de la Reina Taronja
Comparteixo taula amb Joan de Sagarra parlant de Simenon al mercat de la Concepció, i sempre que coincideixo amb ell, penso en com sobreviure i sentir-se acompanyat per un pare com Josep Maria de Sagarra, autor de la millor novel·la de Barcelona per sempre més. Sagarra intimida i corregeix el meu horrible francès que sona a mal anglès, però em fascina el seu món i com el recorda, inventa i explica. Aleshores, rebo una trucada del meu fill i penso que s’assembla a la seva mare i que, així que pugui, li miro les mans i li demano que s’escapi com més aviat millor.