Els grans desastres solen treure a la llum el millor i el pitjor dels governs i els governants. Solen donar ocasió per a reflexions més generals, ara sobre la nostra classe política, ara sobre el caràcter nacional. L’apagada de fa un mes, el 28 d’abril, no ha estat una excepció a aquest costum. Avui m’atreveixo a continuar en la línia de dos col·laboradors il·lustres d’aquest diari, Ignacio Sánchez-Cuenca (3 de maig) i Juan-José López Burniol (10 de maig), però retrocediré una mica en el passat per oferir una perspectiva més variada sobre les reaccions de diversos governs a catàstrofes d’índole diferent, alhora que m’abstindré de formular cap judici sobre les reaccions a l’apagada recent, encara sense un diagnòstic fiable sobre els seus orígens.
Novembre del 1981: l’anomenat escàndol de la colza. Reacció de l’aleshores ministre de Sanitat: “Això és una bestioleta que si cau es mata”. Realitat: 5.000 morts i seqüeles sobre unes 20.000 persones. Novembre del 2002: naufragi del Prestige, la catàstrofe ecològica més gran de la península Ibèrica. L’aleshores ministre de l’Interior parla d’“uns fils” que apareixen a les platges de Galícia. Realitat: 77.000 tones de combustible. Es va trigar més de dos anys a buidar el casc del vaixell naufragat i netejar les platges.
Setembre del 2008, caiguda de Lehman Brothers. Comentari de l’aleshores president del Govern espanyol: tenim el sistema financer més sòlid del món, això aquí no passa. Realitat: avui, gairebé vint anys més tard, la meitat del nostre sistema bancari ha desaparegut, i la renda per càpita encara no ha arribat al nivell de llavors. Març del 2020, inici del confinament per la covid. Comentari de l’aleshores (i ara) president del Govern espanyol: estem perfectament preparats per resistir la pandèmia. Realitat: uns catorze milions d’infectats, més de cent mil morts. Un últim episodi: la reacció del president de la Generalitat Valenciana quan els rectors de les universitats li van notificar la decisió de suspendre les classes el matí de la dana: que eren uns exagerats.
La mostra és massa petita per extreure’n regularitats estadístiques; prova que el nostre país no s’ha vist castigat sovint per l’infortuni. La mostra reduïda ens permet, però, detectar certs patrons de comportament que semblen característics dels governs d’una banda i de l’altra al nostre país.
La dreta i l’esquerra haurien de ser conscients que la seva conducta és insuficient en una situació greu
Vegem: els governs que podem anomenar d’esquerres tendeixen a manifestar una fe sense límits, no només en l’enteresa dels conciutadans, sinó també, i potser sobretot, en la capacitat i l’eficàcia extraordinàries dels sistemes concebuts, planificats i construïts pels poders públics, és a dir, en part almenys, pel mateix Govern espanyol. L’orgull d’una tasca que es considera excel·lent és, doncs, la base de les reaccions dels responsables: no us preocupeu, tot està a punt.
Lee tambiénS’abaixa el teló
Al costat oposat de la trinxera –perquè, per desgràcia, és una trinxera el que avui separa els grans partits– impera la cautela. Aquesta es porta a l’extrem de minimitzar la magnitud de la catàstrofe o de l’escàndol, de negar-ne de vegades la mateixa existència. En aquesta línia, als esdeveniments ja esmentats, podríem afegir-hi les declaracions recents d’una antiga vicepresidenta del Govern central que negava, davant una comissió del Senat, que li constés una anomenada “policia patriòtica” l’existència de la qual és més que sabuda. Aquesta negació és una mostra de la mateixa actitud: el que nego no existeix, i el que vostè no sap no li farà mal. Aquesta sembla ser la base de la resposta de la dreta a les crisis.
Haver tingut en compte les reaccions de governs de les dues bandes ens permet aventurar una primera conclusió: ni els uns ni els altres no estan en posició de ser els que tirin la primera pedra. Al contrari, els uns i els altres haurien de ser conscients de la insuficiència de la seva conducta davant un esdeveniment greu, i haurien de saber que la repetició d’aquestes conductes no té cap més resultat que augmentar la desconfiança que tots els pronunciaments dels nostres polítics inspiren a la ciutadania. Dos ingredients són indispensables per recuperar aquesta confiança: el reconeixement explícit dels errors (no s’hi valen les generalitats) i la submissió sense excepcions a la veritat. Una mica de modèstia i una mica de vergonya ens haurien de posar en el bon camí.