Música que rescata persones
Després de llicenciar-se en Història, va treballar com a corresponsal estrangera a Reuters durant 8 anys, fins que es va quedar embarassada i la van acomiadar: “En aquella època, no fa tant, podien fer aquestes coses”. Per poder guanyar-se la vida l’Anne es va fer escriptora i, gràcies a això, podem llegir avui un llibre com La orquesta de mujeres de Auschwitz (Crítica), basat en una meticulosa investigació d’ arxius i testimonis inèdits de primera mà. L’orquestra de dones d’Auschwitz va ser única als camps d’extermini nazis. Composta per gairebé 50 dones i nenes d’11 països diferents obligades a tocar marxes i fer concerts setmanals per als oficials nazis. La directora va ser Alma Rosé, virtuosa violinista i neboda de Gustav Mahler, que va reclutar com més dones i nenes va poder per salvar-les de les cambres de gas.
Com neix una orquestra de dones a Auschwitz?
Els nazis volien que Auschwitz semblés un camp militar en lloc d’un camp d’extermini.
I l’orquestra tocava marxes militars?
Sí, necessitaven comptar cossos i la música marcava el pas i facilitava el recompte. No era música bonica, era tortura.
Quins privilegis tenia l’orquestra?
Eren unes 45 dones, algunes d’elles professionals i moltes adolescents que sabien tocar algun instrument. Totes van sobreviure a les cambres de gas, tenien accés al bany quan ho necessitaven i llits amb lliteres; aquest era el privilegi. Encara que a Auschwitz la paraula privilegi resulta obscena.
L’orquestra la va organitzar Alma Rosé. Qui era aquesta dona?
La neboda de Gustav Mahler, filla del concertino de la Filharmònica de Viena. Reialesa musical. No es veia a si mateixa com a jueva, però les lleis racials nazis sí.
A quina edat va arribar a Auschwitz?
Als 36 anys. Va ser portada al bloc pseudocientífic per a experiments de fertilitat. Sabia que probablement moriria a la taula d’operacions sense anestèsia. Com a petició abans de morir va demanar un violí.
L’hi van concedir?
Sí, i va tocar amb tot el seu cor. Tenia un talent extraordinari. La guardiana Maria Mandl li va dir: “Et convertiré en capo si pots crear una orquestra en condicions. I salvaràs la teva vida”.
Maria Mandl volia cultura a l’infern?
Volia prestigi. I potser impressionar un amant nazi més educat que ella que era arquitecte. L’orquestra era el seu projecte personal. L’única purament femenina de tots els camps.
Les guardianes eren pitjors que els guardians?
Moltes supervivents ho van dir. Les dones exercien el control quotidià. Si un ble de cabell sobresortia del mocador, treien el fuet. Eren el rostre diari del càstig.
Les músiques jueves tenien prohibit tocar Beethoven o qualsevol música alemanya.
Sí, tot i que una tarda al barracó ho van fer, es van arriscar, perquè allà també hi havia antisemitisme. Una presonera polonesa va rebre una advertència: si tocava amb jueves, perdria el suport del seu grup catòlic. La supervivència era una negociació constant.
Els nazis consideraven inferiors els jueus... Però gaudien del seu talent.
Aquesta és la contradicció. Anita Lasker-Wallfisch va explicar que Josef Mengele, esgotat després d’una jornada d’assassinats, va demanar que li toquessin Schumann per calmar-se. Pots ser molt culte i també una bèstia a la vegada. Les dues coses poden existir alhora.
També obligaven a assistir a concerts.
Durant hores, damunt de cendres humanes encara calentes. No és una pallissa, però és tortura psicològica.
Les presoneres odiaven l’orquestra?
Sí. Tornaven exhaustes de la feina, de vegades carregant una companya morta, mentre la banda tocava i elles havien de marxar al ritme, i si no ho feien les apallissaven. També les envejaven perquè creien que tenien privilegis, no veien les seves humiliacions.
Algunes eren obligades a cantar nues.
A Claire Moniz la van fer cantar nua davant d’oficials. Va ser profundament humiliant. I tocaven a les festes dels SS.
Com eren aquelles festes?
Desfermades. Els cobrien el cap rapat i les vestien perquè estiguessin presentables. Les tractaven com animals. Els llançaven restes de menjar a terra.
Diuen que l’Alma era agressiva.
Si alguna tocava desafinat, la castigava netejant el terra. Esperava excel·lència absoluta perquè sabia que si no eren prou bones no sobreviurien. Vivia sota una pressió enorme.
Va morir al camp el 1944.
Sí. És la gran ironia. En va salvar d’altres, però no va poder salvar-se. Va morir d’enverinament per botulisme, no sabem si per accident o va ser deliberat; tenia molts enemics.
Qui la va substituir?
Sonia Vinogradova la va substituir, però ja no va ser el mateix. L’orquestra va trontollar. El 1944 van separar jueves i cristianes. Unes van ser enviades a Belsen; d’altres van marxar cap a Ravensbrück.
Què és el que més la va impactar?
La resiliència. Fins i tot després de viure i veure el pitjor, continues volent viure. Gilda, a Belsen, repartia la sopa en racions iguals. Quan li van preguntar per què es comportava bé després de tant d’horror, va respondre: “Si no ens comportem el millor que podem, quin sentit té sobreviure?”.
Quina lliçó deixa aquesta història?
La necessitat de tolerància envers les minories, de plantar cara, d’expressar la nostra opinió abans que sigui massa tard. Hi ha coses espantoses i terribles que estan succeint al món. No té sentit queixar-nos en privat, hem d’alçar la veu quan veiem inhumanitat.
