El recordo sense els incisius i, després, amb dues dents enormes. Però sobretot recordo la cara que feia en dir que el gos s’havia menjat els seus deures, o que sa mare els havia destrossat en passar l’aspiradora. És una cara que veiem sovint aquests dies, la mateixa que vàrem veure després dels atemptats de l’11-M. És una cara que no enganya. No és que el nas cresqui. I no obstant, hi ha qualque cosa que –salta a la vista– esdevé una evidència i un destorb. Ningú es pot moure naturalment amb un nas de metre i mig. Tothom el percep, malgrat que el pinotxo que l’ostenta dissimuli i el seu entorn faci veure que aquest nas llarg amb què ensopeguen cada cop que es gira no hi és, i intentin evitar-lo amb maniobres enrevessades.
Mirava aquell company de classe, a primària, i em preguntava (més per curiositat que moralista) com és que no li queia la cara de vergonya, com podia ser tan penques i tan barrut. Aquella mentida podrida, aquella mentidota descarada, era d’un infantilisme que fins i tot ens sorprenia als infants. “Mentida pura, pecat etern, qui diu mentides se’n va a l’infern”, ens va ensenyar la meva àvia. La mestra podia fer dues coses: si castigava el meu company de classe, ell plorava i li retreia que era injust perquè deia la veritat. Si, en canvi, ella responia que no sabia que tingués un gos, i li demanava que el dugués un dia, i així podíem jugar i acaronar-lo, ell s’anava embolicant en excuses, per allò que la mentida té les potes molt curtes.
Mentre parlam de com creix el nas, no parlam del que amaga la mentida
Hi ha diversos tipus de mentida, i no totes et fan un mentider. Però quan es reflecteixen a la teva cara, i hi recorres una vegada i una altra per desviar l’atenció d’una mentida anterior, llavors ja no enganyes ningú. I tant és si qualque vegada deixes anar alguna veritat, perquè no canvia res. El teu nas et precedeix i revela la teva manca de respecte vers els altres.
Lee tambiénEl cicle de la vida
El problema és que, mentre parlam de com creix aquest nas, no parlam del que amaga la mentida, normalment molt més greu que la mentida en si. I al final, el focus d’allò important acaba perdent-se en els detalls, posa un altaveu a la confusió. Conscient que no donam a l’abast desmentint boles, calúmnies i fake news, la mentida s’ha convertit en una estratègia de distracció habitual. Però qui s’hi arma reiteradament, acaba fent-se un tret al peu.