L’Àlex rep el públic de la sala Atrium el dia que fa un any que la Irene va morir. Un accident absurd, com tots els accidents, se la va endur abans d’hora. Ara l’Àlex, la seva parella, ha convocat amics i familiars per recordar la Irene. Però no serà una cerimònia d’homenatge o de parlaments glossant la persona, sinó una immersió en un experiment recreatiu de les vides de la Irene.
El públic, proveït de cascos, assisteix a aquesta recreació, titulada Arribaràs i serà de nit. Si en algun moment es treu els auriculars, sentirà les veus de les intèrprets cantant a cappella. Però elles també els duen posats, de manera que canten amb la música que també senten els espectadors. Una música envoltant, suggerent, hipnòtica, que atrapa des del primer moment, engrandida per les veus de Paula Jornet, Neus Pàmies Juárez i Isabel Soriano. Elles són la Irene. Toni Guillemat és l’Àlex. I la música és de Neus Pàmies Juárez i Gerard Marsal Norte.
La sala Atrium es converteix en un espai per recordar i recrear la vida d’una jove morta
La idea original d’ Arribaràs i serà de nit és de Marc Chornet Artells, que també n’és el director, i de Projecte Ingenu. I la dramatúrgia i el llibret són de Marc Artigau, que ha treballat a partir d’aquest encàrrec “de la pèrdua d’un ésser estimat i com les noves tecnologies podrien ajudar a gestionar aquesta pèrdua”, explica el dramaturg a La Vanguardia.
Aquest dimarts han estrenat i s’estaran a la sala Atrium fins al 13 d’abril. I val a dir que, tot i que s’anuncia com un musical, se situa en un punt molt llunyà del que en general s’entén per un musical.
Lee también
Artigau en dona més detalls: “S’hi fa servir una aplicació, que ja existeix avui dia, que agafa tota la informació que li proporcionem i el que fa és que tu pots tornar a parlar amb la persona morta. En aquest cas, l’aplicació recrea tres Irenes: la de 20 anys, quan encara no la coneixia; la de 35, que és quan es mor, i la de 65, que no va arribar a existir”.
“Una de les idees de l’obra és què és humà, quins són els límits de la humanitat –continua–. Als assajos, les actrius van qüestionar l’evolució del personatge de l’Àlex, però, esclar, els seus personatges tampoc són reals”. Artigau ja havia treballat amb el director de la sala Atrium, Raimon Molins, a Alba (o el jardí de les delícies), sobre una dona que es compra un robot. “Com que la ciència-ficció ja l’havia treballat, m’ha semblat molt interessant treballar ara el dol, la mort i les noves tecnologies”.
Els meus avis no tenen petjada digital. En tinc alguna cinta de vídeo, però tinc por d’oblidar la seva veu
Però Arribaràs i serà de nit no és una obra de tesi: “No plantejo una hipòtesi amb una resposta, sinó una pregunta. Tots som bases d’informació, que generem contingut constantment. I quan desapareixem, tota aquesta informació ens va a favor o ens va en contra? Perquè encara existim en aquest núvol digital. Els meus avis no tenen petjada digital. En tinc alguna cinta de vídeo, però tinc por d’oblidar la seva veu. No sé si tenir tanta informació d’algú ens ajuda o, en el fons, ens fa més esclaus: no en sé la resposta. El que tinc clar és que a mi m’agradaria tenir més coses dels meus avis”, conclou Artigau.
