Als confins del nou “Congo boreal”
Tres frases volanderes per a una setmana una mica intensa.
Un: “El passat no passa; continua viu”.
L’Àrtic i Grenlàndia constitueixen avui l’epicentre d’un terratrèmol geopolític
Dos: “Estava cansat de veure plats cuquis a Instagram”.
I tres: “L’ Àrtic és el nou Eldorado per a Silicon Valley”.
Aquest últim enunciat l’ escoltem del reporter italià Marzio G. Mian, veterà investigador en aquells confins gèlids, que va dissertar sobre el seu llibre Guerra blanca . Al front àrtic del conflicte mundial ( NED Ediciones) durant un esmorzar al Cidob, el centre d’investigació de relacions internacionals de Barcelona. No hi cabia a les taules ni una sardineta més. Als bombers, el discurs del ponent se’ns va tirar a sobre com a gel abrasador o un foc glaçat, a la manera del sonet de Quevedo, per l’esgarrifosa magnitud de la deflagració que es trama al pol Nord, on conflueixen els interessos de Rússia, la Xina i els Estats Units. El president de pell taronja ja ha facilitat una concessió a Grenlàndia a un cabdell de tecnooligarques –incloent-hi Bill Gates i Jeff Bezos– “perquè explorin un enorme jaciment de níquel, coure, cobalt, platí i terres rares”, com també l’extracció guiada mitjançant intel·ligència artificial.
Mian va desplegar, dimecres, un fi art en la construcció d’analogies. Grenlàndia, va dir, constitueix una “taula periòdica gegant”, amb una infinitat d’elements químics rars, indispensables per al desenvolupament tecnològic. Una altra: l’illa glaçada és el futur Far West. Encara més: l’ Àrtic serà el nou “Congo boreal”, una regió que atresora recursos essencials per sostenir un model capitalista voraç. No només hi transita el neocolonialisme extractiu; el curtcircuit climàtic ha obert rutes marítimes en aquest món congelat, de puresa primordial, nous camins que permeten escurçar distàncies i travessar els canals de Panamà i Suez, sempre amb embolics. Sobre això, Europa escampa la boira. Va clausurar la trobada Josep Borrell, president del Cidob.
Dilluns la brigada Fahrenheit 451 tampoc no va sortir amb millor ànim del diàleg entorn d’un altre conflicte: les ferides i els silencis de la Guerra Civil al 90è aniversari de l’inici. El van mantenir els escriptors Imma Monsó i Paco Cerdà al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona arran de l’exposició que s’hi exhibeix sobre el llegat de Mercè Rodoreda, una xerrada sobre com la memòria de la contesa s’ha instil·lat a les seves obres més recents, La maestra y la Bestia (Anagrama) i Presentes (Alfaguara). Monsó, a qui com a novel·lista li interessa “despertar l’horror”, ha emboscat al seu text l’expedient del consell de guerra a què va ser sotmès el seu pare per haver estat secretari de la CNT, circumstància que ignorava; Cerdà ha volgut incloure en la narració la mort del seu besavi, alcalde republicà, afusellat al mur de contenció de Paterna. També es deia Paco.
El passat, en efecte, no passa mai. Com es va encarregar de remarcar l’escriptor valencià, parafrasejant Walter Benjamin, el passat és una acumulació de patiments dels vençuts que llampega en el present, una asserció molt oportuna en aquesta època de contramemòria, revisionisme fake i distorsions diverses. Va ser molt pertinent el moderador de l’acte, el periodista Joan Burdeus, quan es va preguntar si aquest vell mantra sobre la necessitat del record per evitar una repetició del passat no s’haurà fet engrunes després del que va passar a Gaza. Això sembla, d’acord amb el poc espai que ja ocupa a les notícies l’abast de la represàlia israeliana.
Sobre això van conversar a la llibreria Finestres, dijous, durant la presentació del llibre Menú de Gaza ( Colectivo W), de Mikel Ayestaran. Conscient que no es permetria l’accés dels mitjans a la franja i que Israel recorreria “al setge medieval de la fam i la set”, el periodista guipuscoà va aconseguir que el palestí Kayed Hammad i la seva família li enviessin una foto i un missatge de veu sobre el que aconseguien menjar cada dia, un plat únic molt lluny del brunch amb alvocat que abunda a les xarxes. Arròs, arròs, arròs, mongetes blanques, arròs, pèsols de llauna, arròs, arròs, mentre queien les bombes. El molt humà afany de resistir.