Tota desil·lusió és filla d’una il·lusió. Exemples vitals:
–Berto Romero llança la frase més motivacional de les frases motivacionals, “els cinquanta són l’adolescència de la vellesa”, i poc després Joaquín Luna l’esmicola anunciant que la discoteca Luz de Gas deixa de tenir un espai per als madurs i es reservarà el dret d’admissió dels més grans de 45.
Agents policials en les protestes a Los Angeles.
–Nou, deu, onze mesos de vida laboral esperen ser compensats gràcies a la il·lusió de trenta dies de vacances d’estiu... fins que la successió d’onades de calor ho engega tot en orris i et veus obligat a limitar els teus festius a competir per veure a qui se li moren menys plantes amb Hundir la flora.
–Les ganes per una primera cita s’esfumen després de comprovar que darrere de la cara que t’ha induït a concertar-la no hi ha més que suro i ignorància. “Un tínder amb fotos de les llibreries de cada persona m’hauria estalviat molts errors”, diu @carlosdiurarte.
Tots aquests exemples són domèstics. Poden tenir més o menys afectació en les nostres pròpies vides i no sobrepassen la nostra intimitat. Però les desil·lusions poden ser globals. Una d’elles és Trump. Ha estat la il·lusió d’uns quants milions de votants, però cada dia que passa demostra que la desconnexió entre el que creu que és i el que és en realitat és total.
Ho ha palesat davant les protestes aquests dies a Los Angeles per les seves polítiques antiimmigratòries. El president dels EUA es creu que és llei i ordre. No obstant això, la seva decisió d’enviar-hi marines i la Guàrdia Nacional no ha fet més que provocar aldarulls i caos.
L’hi fa notar Gavin Newsom, el governador de Califòrnia. S’hi ha enfrontat tant que Trump l’ha amenaçat amb engarjolar-lo. Avui és l’esperança del Partit Demòcrata. Però les seves maneres de dir i de fer voregen el populisme i el perill que la il·lusió torni a tenir per filla la desil·lusió és plausible.
A saber: “Arresta’m. Acabem amb això, figura”, va respondre i va replicar a X al president del EUA. Newsom, com si estigués en un western. Després està el seu equip, que ha fet recitar a l’emperador Palpatine un post de Trump que assegura que alliberarà “la gran ciutat estatunidenca que una vegada va ser Los Angeles”, que “ha estat envaïda i ocupada per immigrants indocumentats i criminals”.
Lee también
“Fa vint anys ens lamentàvem de com eren d’incapaços alguns dels homes més poderosos del món; si els comparem amb els d’avui, el nivell ha baixat en picat”. Ho expressa el periodista i escriptor Pino Aprile en una entrevista. Això és aplicable a Trump perfectament. “[Les xarxes socials] Ens anivellen globalment al nivell més baix, multiplicant el poder dels estúpids”, subratlla Aprile just abans. És el cas, ja no només del president dels EUA. També l’és de Newsom.
De l’espectre polític de Trump a casa tenim l'Abascal, l'excepció que confirma la regla: és l'únic cas al món la desil·lusió del qual és inherent, autoengendrada, que no ha tingut de mare la il·lusió. Aquests dies, X ha descobert que domina menys el francès que Franco l’anglès. Ha estat en un acte de suport a Marine Le Pen. En tot cas, el que hauria de fer riure no és el seu nivell, sinó, com assenyala @eljukebox, “la seva impúdica exhibició” de provar de parlar francès en públic sense tenir-ne ni idea, “que és el que realment dona la mesura del personatge”.
- Abascal hablando en “francés”…bueno francés, francés…también podría ser esperanto!! 🤣🤣🤣🤣
— Andrea Gaveiras🐬 (@andreagaveiras.bsky.social) 10 de juny del 2025, a les 15:18
[image or embed]
Desil·lusions domèstiques, desil·lusions més globals. Totes són filles d’il·lusions. Ara com ara, el refugi és el mercat de fitxatges del futbol.
És cert: és il·lusionant per als culers que Joan Garcia només hagi d’agafar la línia 5 del metro per arribar des de l’estadi de Cornellà, però és desil·lusió per als pericos. Tanmateix, en l’àmbit esportiu hi ha un fet que genera il·lusió arreu, a esquerra i dreta, a trumpistes i newsomians, a antiabascalistes i abascaliens qui défendent une vision identitaire de l’Espagne: que el nou fitxatge del Madrid, l’argentí Franco Mastantuono, sigui considerat i s’escrigui darrere de la samarreta ‘Franco’. Una il·lusió compartida: culers i no tan culers, units per fi. “Pot ser record de vendes, i no ho dic en conya”, afirma @MrGafan. Que aquesta Il·lusió es faci cèlibe i renunciï a tenir descendència.
