‘Un tall, dos terços’: una història de germanes siameses i el fracàs actoral a la sala Beckett
Estrena teatral
Les Lloronas, amb Cartanyà i Molina Vallicrosa, reflexionen sobre l’actuació al nou espectacle
Les Lloronas interpreten unes siameses a 'Un tall, dos terços', a la sala Beckett
Iona Balcells Caballol i Anna Castells Roca, és a dir, Les Lloronas, s’han confabulat amb Marc Cartanyà Pena i Rita Molina Vallicrosa per crear el seu nou espectacle, Un tall, dos terços , que s’estrena a la sala Beckett amb altres grans col·laboracions, com ara l’escenografia i la il·luminació de Marc Salicrú.
El títol de l’obra, que d’entrada pot semblar críptic, comença a agafar sentit quan descobrim que les protagonistes són unes actrius siameses, que han de decidir si se separen físicament o no. Però, esclar, si fan això no arriben a dos cossos sencers. Entre els quatre artistes expliquen com ha anat el procés creatiu.
“La interpretació ha sigut molt dificultosa, perquè físicament estem molt juntes”, declaren Les Lloronas
“Som dones a la trentena i volíem parlar sobre el fracàs –comença Anna Castells–. Era un tema que ens seduïa molt i per això vam parlar amb en Marc Cartanyà. Li vam fer l’encàrrec que fes un text de comèdia per a dues actrius, o si més no que partís de la comèdia”.
“Quan rebo l’encàrrec, jo només havia fet dramatúrgies i el problema va venir quan em van dir que havia de ser comèdia –respon Cartanyà–. El fet que poguéssim venir a la sala Beckett ens va inspirar la cosa beckettiana. Així, partim de dues germanes siameses, que els altres veuen com una monstruositat i que a elles només els dona alegries quan són a l’escenari, amb un espectacle de cançonetes. És un cos que, sense haver fet res, ja està marcat. I també es planteja la decisió de pensar si s’han de separar o no. No hi ha prou carn per a ser dos, n’hi ha una i dos terços”.
El dramaturg interpreta aquesta separació física com una metàfora: “Tenir èxit en aquesta feina també implica separar-te o perdre alguna cosa de tu mateix. Els que treballem en això sabem que no podem tenir la mateixa vida que els altres, que es veuen els caps de setmana, que és quan tu treballes. Dedicant-te al teatre és molt difícil no tenir precarietat i tenir una vida plena com la majoria. Has de triar on et motives tu mateix”.
Lee también
En la creació, Cartanyà va voler fer “un text que els donés llibertat, que no fos una presó per a elles”. “Volia deixar-los molt espai per treballar, sense marcar-lo, perquè elles el poguessin desenvolupar. El text és important, però no ha de governar la proposta”. I és per això que la primera proposta no tenia puntuació ni, tampoc, personatges.
Iona Balcells explica que “hi ha hagut un salt entre la feina que havia fet el Marc i el que hem acabat fent a sala: ha estat un procés molt enriquidor”. I sembla que hi ha una cançó del Sisa, Els anys, que té cert protagonisme en el muntatge.
D’aquell primer text, la directora, Molina Vallicrosa, confessa que s’hi van haver de fer renúncies, “que costen”. “A la proposta d’en Marc hi ha molta mirada, les possibilitats són infinites i cal anar prenent les pròpies decisions. Hem anat prenent decisions fortes d’elles, sostenint un cos, i en la posada en escena havíem de ser fidels a aquestes possibilitats”.
Balcells hi afegeix: “La interpretació ha sigut molt dificultosa, però ho hem separat amb el joc del cap i el cos. Estem molt juntes, però això no vol dir que fem el mateix camí. L’obra també parla molt del desig que cadascuna té”. I Castells conclou: “Les siameses han viscut la mateixa vida, han patit el mateix rebuig però no l’han processat igual. Sobre el fet de separar-se, quan tens un desig i prens una decisió, això té unes conseqüències”.
