Una floració insuportable
L’orquídia de flors de color granat ens està posant contra les cordes. Com qui no vol la cosa s’ha convertit en el centre d’atenció, una mena de força centrípeta que ens absorbeix en silenci. Un exemple incòmode de vitalitat, amb una potència interior que ja voldríem. Sincerament, no hi ha ningú a casa –ni potser al barri– capaç de fer una cosa semblant a aquesta floració concentrada, voluptuosa, artística. Potser alguna embarassada.
La cosa ha estat a més inesperada, sorprenent com un bon espectacle. Perquè aquesta orquídia la vam donar per acabada després del floriment de l’any passat, que va semblar que la deixava catatònica. La vam mantenir en un racó al costat de la finestra, regant-la molt de tant en tant amb el cul d’algun got d’aigua que quedava sense beure. Ni li vam treure les flors seques de color vi, les hi vam deixar al cap com si fos hippy, per donar-li un aire interessant en l’agonia. No ens vam assabentar que els mesos passaven i ella es resistia a agonitzar. Perquè li bull la saba.
Tres branques creuaven l’aire cap a la llum de la finestra amb una confiança en si mateixes que ens deixava sense paraules
Un dia, no fa gaire, algú va observar en una de les dues tiges principals un brot verd timidíssim que, a poc a poc, molt fi, amb una lentitud maníaca, avançava perpendicular, seguit d’un altre d’igualment silenciós i després encara un altre. Tres branques primíssimes creuaven l’aire cap a la llum de la finestra amb una confiança en si mateixes que ens deixava sense paraules. No som res. No vam trigar a veure les petites gemmes rodones que es van anar transformant en uns capolls ovalats ves a saber amb quins tripijocs misteriosos, quines confabulacions herbàcies, van anar donant carn a aquestes flors vellutades. Aquest desplegament de pètals i sèpals vermellosos amb forma d’ales de papallona, jaspiades amb petites pinzellades blanques, envoltant aquella boqueta carmesina que s’obre i et mira com famolenca, com demanant una cosa que fa por. I al mig la petita llengua rosada amb puntets grocs, que per si fos poc es diu label. I que no seria estrany que en qualsevol moment comencés a parlar.
No cal dir que l’orquídia ha sexualitzat l’habitació. I que no és fàcil asseure’s a mirar-la i pensar en la teva vida. Avui, per exemple, he estat mirant fixament el label i he fugit de casa espaordida, amb la certesa que l’orquídia està a punt de dir-me una cosa que no em vull ni imaginar.