El Llorenç ha demanat a l’Héctor i el Xevi de veure’s un moment. No els ha dit què vol. Però diu que és important. I deu ser-ho, perquè avui plou moltíssim i no ve de gust sortir de casa. Però no es pot esperar precisament perquè avui plou com fa anys que no plovia i, al poble, hi ha rieres disposades a desenterrar secrets que es creien oblidats.
Aquesta és la sinopsi de l’obra Els ossos de l’irlandès, de Víctor Borràs Gasch, que es va estrenar a Temporada Alta el 2023 i ara continua l’èxit al teatre Poliorama. Com a lectors, espectadors i viatjants, hem après que el centre de la vida en qualsevol població irlandesa és el pub. Com passa al casino, al centre o al cafè de moltes poblacions catalanes, als pubs irlandesos s’hi cou tot. Aquesta fascinació per peces teatrals irlandeses va empènyer Víctor Borràs Gasch a escriure el seu drama rural català.
Una trobada misteriosa
El Llorenç ha demanat a l’Héctor i el Xevi de veure’s un moment, tot i que plou a bots i barrals
Des del 2015, Borràs impulsa el projecte de La Casa del Teatre Nu, un espai de creació, exhibició i formació, amb seu a Sant Martí de Tous. Els ossos de l’irlandès passen en una població catalana qualsevol, rural, de l’interior, amb un magatzem que fa les funcions de punt de trobada que en les obres irlandeses faria el pub.
Amb direcció de Xavier Ricart i interpretació d’Ernest Villegas, Josep Julien i Pepo Blasco, aquest drama d’homes va guanyar el premi Quim Masó 2022 a la producció, que atorga Temporada Alta; i el text també va ser reconegut amb el premi Frederic Roda 2022 i té el suport a la creació 2020 de la sala Beckett. L’obra es va estrenar a Temporada Alta, va fer temporada al teatre Akadèmia i, després d’uns quants bolos i de dos canvis en el repartiment, ara s’atura al Poliorama.
Hi ha un secret de fa vint anys que reapareix per una qüestió meteorològica, entre tres persones entre les quals torna aquesta ràbia i aquestes relacions mal enteses
Borràs confessa que va voler fer un drama rural “en què els protagonistes no es diguessin Bill o Ian, sinó Llorenç o Xevi”. Xavi Ricart defineix la peça com “una comèdia negra rural”: “Em recorda molt Martin McDonagh, pels diàlegs repetitius, on llueixen més els defectes que no pas les virtuts. És una obra d’homes, amb aquesta manera que tenen de relacionar-se, a partir de renecs i insults”.
Però hi ha més, esclar: “Hi ha un secret de fa vint anys que reapareix per una qüestió meteorològica, entre tres persones entre les quals torna aquesta ràbia i aquestes relacions mal enteses. I ho hauran de solucionar, per veure qui són ells i què fan amb les seves vides”, declara el director.
Lee también
Villegas treu ferro al drama perquè, “intentant trobar la veritat d’aquests tres personatges, surt la comèdia”. I defineix com és el seu personatge: “El Llorenç té un restaurant, viu amb la mare, i no sap massa si l’escolten o no l’escolten. Pateix molt, és una miqueta obsessiu, no està tranquil”. El personatge de l’Hèctor és un dels causants de tot el que hi passa, i li costa aixecar el cap a la vida. I el tercer, el Xevi, treballa a la caixa i fa cervesa artesana a la nau on es troben.
Sense caure en un excés de ruralitat, l’obra juga amb la llengua i les expressions, per construir una gran peça de teatre contemporani.
