Gaudí viral (i en disputa)
El pati digital
És any Gaudí i la culminació de la Torre de Jesús de la Sagrada Família ha servit aquests dies per recordar l'arquitecte de Reus —o de Riudoms? Un llibre acabat de publicar rescata l'eterna polèmica sobre els orígens del geni— a les xarxes socials. El cert és que ha estat més viral la basílica, pel fet d'haver-se convertit en el temple cristià més alt del món, que l'artista en si mateix, cosa que constata que Gaudí va ser hàbil al deixar inacabada la seva obra més ambiciosa, el que li ha assegurat prolongar la seva fama in saecula saeculorum.
Com no es cansava de repetir Juan José Lahuerta, l'exdirector de la Càtedra Gaudí, cap arquitecte modern no pot presumir d'un predicament popular tan exagerat. Ni Otto Wagner, ni Lloyd Wright, ni Van der Rohe, ni Le Corbusier... Gaudí és una altra cosa. És l'objecte de desig de milions de turistes que cada any visiten els seus edificis més imaginatius, com bé patim els barcelonins diàriament. És un fenomen difícil d'explicar que va més enllà fins i tot del seu valor artístic. Hi ha quelcom en ell, alguns diran que una mística especial, d'altres que màrqueting, que el fa únic i accessible a tothom. I no en parlem en la seva terra, on potser la nostra escassetat de mites universals ens fa venerar-lo alhora que mirar-o amb desconfiança. Perquè mai, mai a Catalunya, no hi pot haver, per molt genial que sigui, un personatge que generi un consens absolut.
Con la culminación de la Sagrada Família, en X se han manifestado todas nuestras visiones de Gaudí: el místico y el nacionalista, el autóctono y el global, aquel que veneramos y el que nos causa malestar.
Tot plegat és el que s'observa a escala digital quan donem un simple tomb per les reaccions. D'entrada, es confirma l'absoluta universalitat del personatge. Com no podia ser d'altra manera, la notícia de la Sagrada Família va fer la volta al món i, a X, milers de comptes de tot arreu no només se'n van fer ressò, sinó que la van celebrar entusiastament. Potser sigui per cert complex, però malgrat que coneixem prou la fama de Gaudí, un encara es queda esbalaït davant d'aquesta reputació planetària quan llegeix —és un dir— tuits en polonès, romanès, eslovac, grec, turc, japonès o un perfecte tàmil.
Fins i tot sorprèn que els acudits sobre l'eterna provisionalitat del temple, que tan barcelonins ens semblen, siguin de domini global. Un usuari britànic, per exemple, aprofitava el moment per penjar una vinyeta antiga sobre un exministre conservador. En el dibuix, un barbut Gaudí li pregunta al polític si “acabarà això d'una vegada”, assenyalant una Sagrada Família en obres que simbolitza temes com la sanitat, l'educació o el transport. Pel que sembla, aquest tory no acabava mai el que prometia. “Ara tant la Sagrada Família com els tories estan acabats”, conclou el tuitaire amb sorna.
També la majoria dels comentaristes locals han celebrat amb efusivitat la conclusió de la torre de Jesús, però sempre amb algun matís interessant. Tres exemples: “Una església catòlica, sí, però un edifici excepcional, d'un arquitecte català excepcional, Antoni Gaudí i situat a Catalunya, una Nació excepcional!”, “Quan acabem el Camp nou i la Sagrada familia, no se com conviurem amb tot plegat però benvinguda Barcelona cosmopolita. ¡Visca Catalunya i els catalans/es, aguantem!” O “En quants dinars i sopars de Nadal o qualsevol altre dia no vam escoltar, per part dels avis i fins i tot dels pares, allò de -”Jo no veuré acabada la Sagrada Família”-. Doncs avui, els meus ulls, són els ulls dels meus avis i pares!!!”. Però cadascuna d'aquestes frases de joia amaga alguns dels conflictes que vivim en la nostra relació amb l'arquitecte: el seu catolicisme fervorós i la seva catalanitat, la saturació turística de les seves obres o el debat sobre si la basílica s'havia d'acabar o no, i com.
Y, por supuesto, también ha habido cierta ironía, muy a la catalana, sobre la apariencia del templo, otro tema recurrente, como la del músico Jordi Cornudella: “Que maca, la torre aquesta de la sagrada família. Me’n faré una d’igual per la cuina, més petitona, per penjar-hi els draps”. O incluso críticas, como la del escritor Francesc Serés: “Una mica torre de Jesucrist, una mica torre de control d'aeroport Iugoslàvia 70s”. Tampoco podían faltar los católicos más entusiastas, con alabanzas a Dios y Jesucristo incluidas, ni los anticlericales que han aprovechado para recordar cómo Orwell detestaba la Sagrada Família y habría deseado que “els anarquistes l'haguessin volat pels aires”. De todo hay en la viña del señor.
Però el gran debat viral sobre Gaudí ha tingut a veure amb les banderes. L'acabament de la creu es va coronar amb una senyera i una ensenya del Vaticà. Molts han celebrat l'exclusió de la bandera espanyola, al·legant que és el que hauria volgut el catalanista Gaudí; d'altres l'han criticat enèrgicament, i han volgut subratllar la seva espanyolitat amb pintorescos arguments com que “firmava Antonio”. En aquesta línia castissa, va anar més enllà un compte molt catòlic i espanyol que presumia de comptar amb l'església més alta del món, però també amb la creu més gran del món, la del Valle de los Caídos. Sens dubte, una provocació viral en la qual molts van caure.
Lee también
Tots els nostres Gaudís estan aquí, sintetitzats en quatre frases abocades a X a cop calent. El que ens agrada estèticament o el que creiem que feia “mones de pasqua”. El que ens sembla “un geni o un boig”, com el va descriure el director de l'Escola d'Arquitectura quan va obtenir el títol. El que ens incomoda per les seves creences. El sant o simple beat. El que maleïm pels milions de visitants que atreu o el que ens interessa pels diners que mou. Aquell als edificis del qual no hem entrat per por de sentir-nos turistes a la nostra pròpia ciutat. El que ens explica alguna cosa de la nostra estimada terreta anomenada Catalunya o el que es projecta al món sencer. A aquest que tots volem apropiar-nos. Així doncs, a cada gesta d'aquest any tan especial, tocarà llegir el que diuen a X i discutirem sobre aquesta fascinant figura. I per molts anys!
